Un santuari punico-talaiòtic al poblat de Biniparratx Petit de Sant Lluís?

Un santuari punico-talaiòtic al poblat talaiòtic de Biniparratx Petit de Sant Lluís? 

Des de finals del segle XIX es coneixen algunes troballes notables del jaciment talaiòtic de Biniparratx Petit i de Biniparratxet en el terme municipal de Sant Lluís: dues figuretes de bronze i unes terracotes de ceràmica que sovint han fet pensar en l’existència d’un lloc de culte no localitzat del que podien haver sortit. El que es pretén en aquesta comunicació és comentar explícitament aquelles velles troballes en el seu marc contextual tant com això sigui possible.

La zona arqueològica on es produïren aquestes troballes es coneix amb diferents noms perquè abraça fi nques i propietats diferents. En l’Inventari de Monuments Prehistórics i Protohistòrics (IMPP) que va publicar J. Mascaró Pasarius en 1967, consten amb el núm. 2088 Biniparratx Petit i el núm. 2089 Biniparratxet. Anys més tard amb la publicació de la carta arqueològica de 1982, el núm. d’inventari 2088 té el nom de Biniparratxet Petit nom que sembla erroni ja que no es correspon ni amb l’IMPP ni amb la cartografi a. En aquesta publicació, el primer registre es defi neix com un talaiot i restes d’un poblat al sud del qual “sembla que hi havia un recinte de taula”; el segon registre es defi neix com a restes en mal estat on s’hi va trobar un Odysseus. Cal assenyalar que gràcies a estar inclosos en l’IMPP, aquesta zona arqueològica i totes les demés en ell

incloses, passaren a tenir la màxima protecció jurídica l’any 1985 amb l’aprovació de la llei del patrimoni històric espanyol en considerar-les Bé d’Interès Cultural.

Tors d'una figura femenina de terracota trobada a Biniparratx Petit  l'any 2000, per l'equip d'excavació de la UIB. 

2. Historia de les investigacions.

Les primeres notícies sobre l’existència del poblat es refereixen a la troballa de les figuretes de bronze, que més endavant s’analitzen, que foren trobades amb altres objectes decantant estructures talaiòtiques per a preparar sementers i per la construcció del camí conegut com Volta des Milord, tal com explicà Vives lacònicament (Vives 1909, 74-75, fi g. 125) i que s’incorporaren a la col·lecció arqueològica de Joan Pons i Soler, creada a Maó en la segona meitat del segle XIX, parcialment conservada el dia d’avui a la mateixa ciutat pels seus hereus que la mantenen inaccessible tant per al públic com pels investigadors. Les fi guretes van ser estudiades per investigadors de principis de segle XX (Albertini 1905, 346; Hernández Sanz 1908b, 125; García y Bellido 1948, 107-108) i en el catàleg de fi gures de bronze de la prehistòria insular de M. Orfi la 1983, 130 i 133).

En 1964 la construcció de l’aeroport danyà notablement les restes del poblat de Biniparratx Petit, Biniparratxet i també del de Son Seguí desaparegut sota les pistes i del de Torelló situat en la capçalera nord. Part dels danys es perceben en les fotografi es que va publicar Mascaró Pasarius en 1982. Pocs anys després, segurament degut a l’afectació que provocaren les obres, en 1967, Maria Lluïsa Serra, directora aleshores del Museu i Arxiu de Menorca, va dur a terme alguns treballs que tot i no publicar-se deixaren algunes fotografi es on s’aprecien restes al voltant del talaiot principal avui desaparegudes.

Sabem també, que va realitzar l’excavació arqueològica d’una part d’una de les cases posttaliòtiques o cercles que, com veurem més endavant, l’equip de la Universitat de Barcelona va fi nalitzar i va batiar amb el nom de Cercle María Lluissa Serra.

En 1994 una sèrie d’obres en el nou tancament perimetral de l’Aeroport de Menorca i l’ampliació de la zona de seguretat de la pista afectaven directament un dels cercles i AENA plantejà l’excavació arqueològica i trasllat que dirigí Joan de Nicolás. El treball realitzat va contribuir al coneixement d’aquest tipus d’edifi cis i a la conservació d’una casa amb la seva sala hipòstila annexa que a ara es pot contemplar en els jardins del recinte aeroportuari.

Les darreres investigacions en el poblat es realitzaren en quatre campanyes entre els anys 2000 i 2003 gràcies a un conveni de col·laboració signat per AENA, Consell Insular de Menorca, Institut Menorquí d’Estudis, Universitat de les Illes Balears, Universitat de Barcelona i Ajuntament de Sant Lluís (Gornes 2002). En retirar-se el patrocini d’AENA que subvencionava gran part del projecte, la investigació es va aturar en 2003. La investigació va consistir en l’excavació arqueològica de quatre sectors: 1) talaiot i casa adossada (V.M. Guerrero UIB), base talaiot (J. de Nicolás), cercle Mª Lluïsa

Serra (J. Hernández Gasch UB).

Jordi Hernandez, Simon Gornés, i representants de les institucions que donaren suport al projecte Nemesio Suarez (AENA), Josep Portella (CIM) i Miquel Pons Victory (Ajuntament de Sant Lluís) durant la presentació del projecte l'any 2000. 

Podreu trobar l'article sencer en aquest enllaç: https://www.academia.edu/31593280/Indicis_dun_santuari_punico-talai%C3%B2tic_en_el_poblat_de_Biniparratx_Petit_Sant_Llu%C3%ADs_

https://gabinetedeestudiospatrimoniales.com/

El castillo de Castilnuevo, (Molina de Aragón, Guadalajara): ¿la Ínsula Barataria de El Quijote?

El castillo de Castilnuevo, (Molina de Aragón, Guadalajara): ¿la Ínsula Barataria de El Quijote?

Me gusta hacer rutas por el Alto Tajo cada vez que estoy en Molina de Aragón. Una de las preferidas es la de la carretera que conduce hasta Castilnuevo. La carretera que discurre paralela a las altas parameras ha sido recientemente reformada, habilitando un carril para peatones. El paseo se hace cómodo y fácil a pie. A la salida de Molina de Aragón en dirección a Castilnuevo se han rehabilitado dos antiguos molinos de agua, uno de ellos llamado Los Batanes, que se ha convertido en un pequeño hotel rural de referencia en la zona. Se cruza el caz -seguramente de origen medieval- y se emprende la ruta entre casas y antiguas construcciones que aguantan el paso del tiempo. El paisaje es duro, de margas terrosas y suelos arcillosos que se roturan para semblar cereales o girasoles. El aire, fresco como dicen aquí, se nota enseguida en la cara, la única parte que llevo desprotegido del frío.
  A buen ritmo, se llega a Castilnuevo en unos 30  minutos. Es una pequeña aldea, dominada por una pequeña colina sobre la que se asientan los restos del castillo, a cuyo pié discurre el río Gallo. De acuerdo con la información proporcionada por un cartel que se expone a los pies del castillo, el cerro estuvo ocupado ya en la prehistoria por un antiguo castro celtibérico: Luego fue villa romana y estuvo en uso hasta tiempos visigóticos, tal y como lo atestiguan los restos arquitectónicos y especialmente los restos cerámicos que hay esparcidos al pié del cerro.

El castillo ocupa la parte central de la fotografia, construido entorno a un patio rectangular. 

  Es probable que este asentamiento estuviera bajo el dominio de Abén Galbon, el moro que dió cobijo al Cid Campeador en los castillos de Molina. Castilnuevo fue conquistado por las tropas cristianas de Alfonso I el Batallador en 1127, bajo el mando de Eneco Xemenones, tenente de Calatayud, y por el obispo Sancho de Pamplona. Se reforzaron sus murallas inmediatamente después de la conquista cristiana, probablemente porque fue la plaza desde donde se planificó y dirigió la toma del castillo de Molina de Aragón, que tuvo lugar en 1128.

  Castilnuevo fue residencia temporal de Alfonso I El Batallador tal y como constatan diferentes documentos firmados en este lugar, a raíz de algunas disputas con Alfonso VII de Castilla. A mediados del siglo XII fue palacio del primer Señor de Molina, Don Manrique de Lara,y ocupado por los distintos señores del señorio hasta que fue donado por Doña Blanca al rey Sancho.
  Los restos del castillo son propiedad -de acuerdo con la información del cartel informativo- de la familia González-Atance, que actualmente llevan a cabo obras de restauración y consolidación de la fortificación.
Esta información se recoge en el cartel informativo de acuerdo con las investigaciones de Don Pedro Fabián Fabián.

 Evidentemente, el castillo ha sufrido numerosas remodelaciones, pero en general conserva buena parte de su trazado y construcciones originales. Los edificios principales se abrían entorno a un patio de armas de planta cuadrangular- Los edificios están conformados por lo que parece una torre principal o de homenaje, situada hacia el sur del complejo, mientras que en cada esquina se situaba una torre cuadrada. Todo el conjunto estaba rodeado de una muralla almenada, en la que de trecho en trecho, se le construyeron pequeñas torres de planta semicircular. Casas y edificios destinados a usos agrícolas han camuflado el contorno original de la fortificación, pero conserva todavía todo su encanto y valores patrimoniales.

Actual entrada al recinto fortificado de Castilnuevo. 

  Se dice por aquí que Miguel de Cervantes estuvo de paso por este lugar, y que en el se inspiró para escribir su famosa Insula Barataria, que Don Quijote habría de dar a su querido Sancho Panza en sus correrias por el mundo. 

En Castilnuevo hay actualmente dos alojamientos turisticos, o casas rurales. Me parece el sitio adecuado para pasar unos días lejos del ruido y del barullo de las grandes ciudades, donde reposar y disfrutar del paisaje, del entorno y de una buena chimenea. 

Para mas información: 

http://www.turismocastillalamancha.es/patrimonio/castillo-de-castilnuevo-96764/visita/

http://www.caminodelcid.org/localidades/castilnuevo-573022/

Les necròpolis de Sa Sarola i Sa Regana des Cans, a Alaior.

Les necròpolis de Sa Sarola i Sa Regana des Cans, a Alaior.

  Aquestes dues necròpolis són conegudes des de fa molt de temps. De fet, en Josep Mascaró Pasarius les inclou ja totes dues dins l'Inventari de 1968, i gràcies a açò totes dues varen ser declarades Bé d'Interès Cultural l'any 1985, en aprovar-se la llei 16/1985, de Patrimonio Historico Español.
  Però com dic, ja eren conegudes d'abans, ja que es coneixen alguns materials procedents d'aquest indret -bàsicament ceràmiques i algun instrument de ferro, tal com ganives i fauç per segar- que pertanyien a la Col·lecció del Duque de Menas Altas, que devía estar formada per objectes localitzats en aquestes necròpolis. La seva relativa proximitat a Torre d'en Gaumés i al poblat de Sa Torre Vella, fa pensar en que podría ser el cementeri d'aquests dos assentaments durant el Postalaiòtic (550-123 cal a.C.)

Necròpolis de Sa Sarola vista des de la mar. 

  L'accés és molt dificil, ja que es troben a un penayal, i només unes poques són accessibles a peu pla. La majoria estan a un tall molt empinat del penyasegat que dona a la mar, i només s'hi pot accedir per una ma experta que conegui be les senderes de pescadors, o be, directament per la mar. 

  Originalment devia ser una necròpolis realment admirable, per la seva posició sobre la mar. S'hi conten, en conjunt, unes 18 tombes -contant Sa Sarola i Sa Regana des Cans-. Totes elles són hipogeus excavats artificialment a la roca, i morfològicament són molt semblants a d'altres que trobam repartits per tota la geografia insular: Pati o atri excavat a la roca, en ocasions amb graons fent escala, que dona accés a un portal rectangular, i aquest s'obre a una cambra que pot variar en dimensions i en morfologia. Generalment, les cambres poden estar compartimentades per pilastres, que separen diferents àmbits. L'erosió i la mà de l'home han ferit -de mort em tem- molts dels hipogeus. De fet, la majoria dels que estan oberts directament sobre el penyal han perdut les seves façanes, deixant a la vista del mariner les seves cambres funeràries. S'observa també, la remoció dels seus sediments. De fet, en visitar jo aquesta necròpolis quan feia la meva tesina, allà cap l'any 1993 -la vaig fer sobre Calascoves, i en vaig visitar moltes necròpolis llavors-, ja vaig trobar un cedaç i un càvec d'algú que estava espoliant el jaciment. Vaig donar avís al CIM tot d'una. 

 És a dir, que la necròpolis, en el meu entendre, corre greu perill de pèrdua. I aquesta és irremediable, atesos els condicionants del marès, la seva situació sobre la costa, i la degradació de la pedra que sofreix. Seria del tot necessari documentar-la al màxim, amb una bona planimetria,dibuixant i fotografiant tota la seva arquitectura i fer un bon reportatge en 3D; i fins i tot, excavant les restes de les cambres funeràries per a recuperar allò que fos possible i enregistrar la informació que encara contenguin. 

Pati amb accés esgraonat i portal que dona pas a l'interior d'un dels hipogeus. 

Pati i façana en embut d'un altra hipogeu.

Part de la necròpolis vista des de dalt del penyal, on s'observen les cambres i l'efecte de l'erossió. 

Excavacions a Sant Vicenç d'Alcaidúsl, any 1958.

Excavacions a Sant Vicenç d'Alcaidús, 1958. 

  Avui vos adjunt una fotografia bén curiosa, i inèdita, de les excavacions fetes per na Maria Lluissa Serra-Belabre, al jaciment de Sant Vicenç d'Alcaidús. És una fotografia que m'ha passat en Ramón Reynés, que llavors feia el servei militar i el varen destinar a ajudar, amb altres soldats, a la directora del Museu de Menorca a les excavacions que aquesta feia a Sant Vicenç d'Alcaidús (Alaior).
A la fotografia es pot veure a na Maria Lluissa, amb jersei de ratlles, devora una becaria de Barcelona -no he pogut saber qui era encara-, acompanyades del fill de l'amo del lloc -que duu un bòtil de vi a la mà- en Paco Orfila -de mal nóm en Paco Flores- i en Ramón Reynés. La foto la va fer el taxista que sempre acompanyava a na Maria Lluissa Serra. les excavacions dels cercles de Torelló i de Sant Vicenç d'Alcaidús es varen fer amb ajuda de soldats, els resultats de les quals varen suposar les primeres noticies sobre les cases del Postalaiòtic menorquí.

La colección mesoamericana del Museo de Menorca.

Juan Gonzalez Victory, donó a finales del siglo XIX una colección formada por diferentes objetos procedentes de mesoamérica.  Nacido en Es Castell en 1817, sus padres emigraron a Argelia a mediados del siglo XIX -donde fallecieron, según datos del Archivo municipal de Es Castell-. A partir de aquí, perdemos el rastro de este personaje, pero de algún modo debió llegar a México, donde presumiblemente se estableció. A finales del siglo XIX debió regresar -¿puntualmente? ¿definitivamente? a Menorca. En una de esas visitas, donó al Museo Municipal de Mahón la que se conoció por entonces como "Colección Azteca".  Pero nos sabemos cuando, ni en que condiciones. De acuerdo con las informaciones facilitadas por el Archivo municipal de Mahón, el museo municipal estaba ubicado en el Principal de Guardia, pero los fondos fueron trasladados al Ateneo Científico, Literario y Artístico de Mahón puesto que el lugar no guardaba las condiciones necesarias para su conservacion. De ahí, pasaron al Claustro de Sant Francesc, custodiados por Francesc Hernández Sanz, para posteriormente integrarse en los fondos del embrionario Museo de Menorca, ubicado en Can Mercadal -la actual Biblioteca Pública-, donde permanecieron expuestas en la Sala 3, tal y cono se indica en la breve guía publicada por Maria Lluissa Serra Belabre, por entonces directora del centro. A principios de los años 70, las colecciones se trasladaron a lo que había de ser la ubicación definitiva del Museo, en el Claustro del Carmen. 

Una pequeña muestra de la coleccion mexica, expuesta en la sala temporal del Museo de Menorca. 

Guía del Museo de Menorca donde se menciona el origen de la colección mexíca. 

  La colección está integrada por diferentes piezas, procedentes de diferentes culturas mesoamericanas. Hay objetos de origen Chimú (cultura que se extendió por el valle del Moche, en Perú, entre el 900-1470), Olmecas (cultura que se desarrolló entre el 1500 a.C. al 100 a.C. en la zona Este del Estado de Veracruz y al Oeste del Estado de Tabasco, en México), Mayas (cultura centrada especialmente en el Yucatán y parte de Honduras, entre aproximadamente mediados del siglo VIII a.C. hasta la conquista española en el siglo XVI), y finalmente Azteca (entidad estatal que llegó a ocupar llegar a ocupar el centro de México, la zona central de Oaxaca, la costa del golfo de México, Guerrero y el Soconusco, durante la fase histórica conocida como Postclasico -900 d. C. al 1521 d. C-). La capital, Tenochtitlan se fundó en 1325, y se considera que el imperio cae cuando Tenochtitlan es tomada por los españoles de Hernán Cortés el 13 de febrero de 1521. 
 Tras consultar con varios especialistas, cabe la posibilidad de que algunas de las piezas sean falsas o reproducciones de época, por lo que cabrá hacer una valoración mucho más precisa para determinar su autenticidad. En cualquier caso, la colección cuenta con piezas de considerable interés histórico.  
Entre ellos, lo que parecen fragmentos de códices aztecas. Si esas piezas son auténticas, podríamos decir que el Museo de Menorca contaría con unos bienes de grandísima importancia histórica, que requerirían de un estudio detallado y pormenorizado. 

Posible códice azteca con representación de un sacrificio humano. 

Pintaderas.

Cabecitas de terracota. 

Xochiquetzal, diosa de la belleza y del amor.

Quetzalcóatl, Serpiente emplumada

Posible códice azteca. Se ha saturado el color de la fotografía para que se puedan observar las diferentes capas de escritura del documento. 

Estatuillas de mármol de la colección mexica. 

Atapuerca, un exemple a tenir molt en compte.

Atapuerca, un exemple a tenir molt en compte.

La inauguració del nou curs acadèmic 2016-2017 de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó celebrada el passat divendres, va tenir un convidat d’excepció: Eudald Carbonell, catedràtic de prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. No es un nom desconegut aquest per a moltes de les persones que estan al cas de les periòdiques novetats científiques arran de les descobertes a la serra d’Atapuerca i en els seus excepcionals jaciments arqueològics i paleontològics. La presentació de la biografia científica feta per l’exdirector del Museo de la Evolución Humana, Javier Vicente, donà compte de l’extens bagatge d’investigacions d’Eudald Carbonell, fet que el posa entre els científics punters en la matèria de l’evolució humana a d’Europa.

Eudald, amb la seva característica facilitat per a explicar de forma senzilla, conceptes complexos, va contar com el projecte d’Atapuerca descansa sobre tres potes que el sustenten: recerca, acadèmia –formació de nous investigadors- i socialització –publicar milers d’articles i desenes de llibres, organitzar exposicions, i tot tipus d’activitats de difusió d’aquest enorme patrimoni arqueològic- . Són els tres pilars de l’èxit d’aquest projecte científic que interactuen entre ells per, a base de feina, esforç i estratègia i, sobre tot, de comptar amb un bon equip, convertir-se en un dels grups principals de la recerca paleantropològica i de l’evolució humana en el món.

Els inicis del projecte allà cap els anys 70 del segle passat, no foren fàcils. Emiliano Aguirre va iniciar les recerques en aquest indret, on prest comptà amb tres deixebles –José Antonio Bermúdez de Castro, Juan Luis Arsuaga i Eudald Carbonell- que varen conformar el bessó del gran equip en que s’han convertit ara les excavacions a Atapuerca. La constància en la investigació, trobar un jaciment excepcional i sobre tot, donar-lo a conèixer, socialitzant-lo, foren les eines que permeteren que les investigacions d’Atapuerca es convertissin en referent mundial sobre l’evolució humana. Els reconeixements vingueren de la ma: Premi Príncep d’Asturies, i Patrimoni Mundial, facilitaren la difusió a nivell global. En l’actualitat, l’equip està integrat per a més de 300 investigadors, molts d’ells estrangers que fan els seus màsters i tesis doctorals a Burgos.

L’exposició de n’Eudald a l’Ateneu no es va centrar tant amb les descobertes, sinó en la gestió i planificació estratègica de com manejar tan immensos equips d’investigadors que generen tantíssima informació cada any. La participació de les noves tecnologies ha suposat una passa important en la gestió de tot en conjunt, però la coordinació dels treballs de recerca segueix essent un repte diari. Els resultats són del màxim interès: els jaciments burgalesos compten amb representació d’homínids des de 1’5 milions d’anys fins els nostres dies, s’ha identificat una nova espècie anomenada Homo Antecessor, precedent dels neandertals, s’han documentat les primeres proves de canibalisme, s’ha registrat la primera acumulació de cadàvers del món, el que assenyala cap els primers ritus funeraris, i s’ha pogut determinar que, cap el 400.000 a.C., els ossos de l’oïda d’aquests humans ja eren pràcticament idèntics als nostres, per la qual cosa és ben possible que el llenguatge, com l’entenem nosaltres, es comencés a donar a partir d’aquests moments. I tot açò sense rallar de l’ADN mitocondrial que ens dona les pistes de l’origen i procedència d’algunes de les poblacions localitzades, i de les desenes d’instruments i restes paleontològiques que ens ofereixen un panorama prou precís de l’evolució, no sols dels humans, sinó del paisatge, de la flora i la fauna de l’entorn del lloc.

Les repercussions d’aquestes investigacions es poden veure en diferents àmbits, no sols en el coneixement del nostre passat. Pel Museo de la Evolución Humana, l’any 2015 passaren 500.000 persones. S’han invertit uns 150 milions d’euros a Burgos, pressupostats principalment per la Junta de Comunidades de Castilla-León. Es calcula que es generen entre 20 i 25 milions d’euros anuals entorn de les activitats que organitzen els equips d’investigació i les activitats entorn dels museus, i des de l’any 2010, en que s’inaugurà el nou museu, s’han generat noves dinàmiques culturals i turístiques a tota la zona, no només a la ciutat de Burgos. Invertir en recerca, acadèmia i socialització te ara mateix els seus resultats i beneficis.

Atapuerca, i la gestió que se n’ha fet d’aquest important patrimoni, creant fundacions, museus i organismes científics, marca un camí a seguir per altres comunitats que comptem, també, amb importants recursos culturals, ja que es demostra que és possible invertir en ciència i que se’n tregui un rendiment social i econòmic de la mateixa. Però el darrer missatge que va deixar Eudald és el més important. Per a qué tot açò? Quin objectiu te tota aquesta recerca realment?. La seva resposta va ser clara: per a millorar la nostra espècie, per a tenir coneixement de nosaltres mateixos, i per tenir-lo de cara al futur, perquè necessitem que el planeta sigui millor.

L’exposició d’Eudald acabà en aquest punt. Les sales de l’Ateneu estaven plenes de gent que teniem preguntes, anhels, curiositat i afany de saber. Ens va deixar amb ganes de sentir-ne més, d’aprofundir en alguns dels temes que just havia apuntat... Però em quedo amb la satisfacció de veure que un projecte científic ha aconseguit arrelar-se i que amb la seva acció, ha transformat, tot sigui parcialment, una concepció d’entendre la ciència com a una eina de progrés, en tots els sentits.

J. Simón Gornés Hachero. 

Museu de la Humanitat, a Burgos

(publicat en el Diari Menorca 25-10-2016)

www.gabinetedeestudiospatrimoniales.com

SOCIEDAD Y CAMBIO EN MENORCA: SISTEMATIZACIÓN DE LOS CONTEXTOS ARQUEOLÓGICOS DE LAS NAVETAS FUNERARIAS ENTRE EL 1400 Y EL 850 CAL ANE

(os dejo un resumen de mi tesis doctoral, recientemente defendida en la Universidad Autónoma de Barcelona). 

SOCIEDAD Y CAMBIO EN MENORCA: SISTEMATIZACIÓN DE LOS CONTEXTOS ARQUEOLÓGICOS DE LAS NAVETAS FUNERARIAS ENTRE EL 1400 Y EL 850 CAL ANE.

 Las navetas funerarias de Menorca son uno de los monumentos arqueológicos más populares de Menorca, y forman parte de la cultura popular de la isla y sobre todo, de su paisaje. De hecho, la naveta dels Tudons es uno de los iconos identificativos de la isla. Sin embargo, esa popularidad no se ve compensada por un buen conocimiento de su devenir y significado histórico. Si bien es cierto que las navetas funerarias fueron estudiadas ya en el siglo XVIII por los primeros ingenieros británicos que llegaron a la isla, y que los estudios de numerosos eruditos y arqueólogos se han centrado en ellas -mencionar a Joan Ramis i Ramis, Francesc Hernández-Sanz, Margaret Murray, María Luisa Serra Belabre, Cristobal Veny o Lluis Plantalamor, por citar a algunos-, el conocimiento que tenemos sobre ellas es escaso y disperso.

  Esta tesis doctoral pretende recoger y ordenar la información disponible sobre las navetas funerarias y sus contextos materiales, desde la arquitectura hasta los ajuares que acompañaban a los difuntos, y contextualizarlos en su tiempo y en el espacio en que fueron ubicadas. Aplicando métodos de análisis estadísticos, presentamos una ordenacion de los tipos arquitectónicos de las navetas, donde se plantea que hay un concepto arquitectónico distinto entre navetas de planta alargada y las de planta circular.

Esos dos modelos arquitectónicos quizá marquen diferencias sociales, que se observan más en la arquitectura que en los ajuares depositados en su interior. De hecho, la poblacion enterrada en las navetas no se distingue por edad, sexo o calidad de vida, puesto que los parámetros son semejantes entre navetas y otros tipos de tumbas.

.La presencia de otros modelos de tumbas coetáneos a las navetas -como las cuevas naturales con muro de cierre ciclópeo- nos lleva a plantear la hipótesis de una diferenciación social por linaje.

El análisis de los ajuares metálicos, líticos, óseos y cerámicos ha puesto de relieve la uniformidad en cuanto a la materialidad que acompañaba a los difuntos.

Las ollas de Tipo 4 y, mas tarde, los vasos troncocónicos de Tipo 1, son prácticamente los únicos que participan de los rituales funerarios.

Punzones y leznas, y brazaletes de bronce, nos señalan la parquedad de objetos depositados.

Sin embargo, el análisis de las llamadas “cuentas bicónicas” ha puesto de relieve el ingenio de las comunidades prehistóricas menorquinas, con la invención de un artilugio de función todavía desconocida, pero que asociamos a algún tipo de ponderal o instrumento de uso más práctico que decorativo.

La ordenación y análisis diacrónico de los ajuares, junto con la lectura de las dataciones de c-14 disponibles, nos sitúa el origen de algunas de ellas en torno al c.1400 cal ane, y su perduración a lo largo de varios siglos acaba hacia el 800 cal ane, coincidiendo con los grandes cambios sociales del Talayótico.

Sin embargo, las navetas son testigo también del aumento de los contactos con el exterior, y de los cambios en los rituales funerarios detectados hacia el 1100 cal ane, con el agrupamiento de cráneos y la introducción de armas y objetos de adorno de procedencia foránea, lo que indica que Menorca participaba de las rutas de comercio e intercambio del Bronce Final, que enlazaban el norte de Europa con el Mediterráneo.

La particular ubicación de las navetas sobre el territorio insular, polarizadas en los dos extremos, Este y Oeste de la isla, indican una planificación determinada a la hora de elegir la zona donde vaya a levantarse el monumento funerario, reivindicando posiblemente las tierras con mayor potencial agrícola y ganadero por parte de determinadas comunidades.

(En los próximos dias podréis encontrar la tesis publicada en pdf  en el repositorio de la UAB). El ISBN: 9788449066122. 
aqui os dejo el enlace: https://www.educacion.gob.es/teseo/mostrarRef.do?ref=1304799

Naveta de Rafal Rubí Meridional.

Losa perforada de acceso a la cámara de la naveta de Rafal Rubí septentrional.

Naveta de planta circular de Biniac l'Argentina Oriental.

www.gabinetedeestudiospatrimoniales.com