El castillo de Castilnuevo, (Molina de Aragón, Guadalajara): ¿la Ínsula Barataria de El Quijote?

El castillo de Castilnuevo, (Molina de Aragón, Guadalajara): ¿la Ínsula Barataria de El Quijote?

Me gusta hacer rutas por el Alto Tajo cada vez que estoy en Molina de Aragón. Una de las preferidas es la de la carretera que conduce hasta Castilnuevo. La carretera que discurre paralela a las altas parameras ha sido recientemente reformada, habilitando un carril para peatones. El paseo se hace cómodo y fácil a pie. A la salida de Molina de Aragón en dirección a Castilnuevo se han rehabilitado dos antiguos molinos de agua, uno de ellos llamado Los Batanes, que se ha convertido en un pequeño hotel rural de referencia en la zona. Se cruza el caz -seguramente de origen medieval- y se emprende la ruta entre casas y antiguas construcciones que aguantan el paso del tiempo. El paisaje es duro, de margas terrosas y suelos arcillosos que se roturan para semblar cereales o girasoles. El aire, fresco como dicen aquí, se nota enseguida en la cara, la única parte que llevo desprotegido del frío.
  A buen ritmo, se llega a Castilnuevo en unos 30  minutos. Es una pequeña aldea, dominada por una pequeña colina sobre la que se asientan los restos del castillo, a cuyo pié discurre el río Gallo. De acuerdo con la información proporcionada por un cartel que se expone a los pies del castillo, el cerro estuvo ocupado ya en la prehistoria por un antiguo castro celtibérico: Luego fue villa romana y estuvo en uso hasta tiempos visigóticos, tal y como lo atestiguan los restos arquitectónicos y especialmente los restos cerámicos que hay esparcidos al pié del cerro.

El castillo ocupa la parte central de la fotografia, construido entorno a un patio rectangular. 

  Es probable que este asentamiento estuviera bajo el dominio de Abén Galbon, el moro que dió cobijo al Cid Campeador en los castillos de Molina. Castilnuevo fue conquistado por las tropas cristianas de Alfonso I el Batallador en 1127, bajo el mando de Eneco Xemenones, tenente de Calatayud, y por el obispo Sancho de Pamplona. Se reforzaron sus murallas inmediatamente después de la conquista cristiana, probablemente porque fue la plaza desde donde se planificó y dirigió la toma del castillo de Molina de Aragón, que tuvo lugar en 1128.

  Castilnuevo fue residencia temporal de Alfonso I El Batallador tal y como constatan diferentes documentos firmados en este lugar, a raíz de algunas disputas con Alfonso VII de Castilla. A mediados del siglo XII fue palacio del primer Señor de Molina, Don Manrique de Lara,y ocupado por los distintos señores del señorio hasta que fue donado por Doña Blanca al rey Sancho.
  Los restos del castillo son propiedad -de acuerdo con la información del cartel informativo- de la familia González-Atance, que actualmente llevan a cabo obras de restauración y consolidación de la fortificación.
Esta información se recoge en el cartel informativo de acuerdo con las investigaciones de Don Pedro Fabián Fabián.

 Evidentemente, el castillo ha sufrido numerosas remodelaciones, pero en general conserva buena parte de su trazado y construcciones originales. Los edificios principales se abrían entorno a un patio de armas de planta cuadrangular- Los edificios están conformados por lo que parece una torre principal o de homenaje, situada hacia el sur del complejo, mientras que en cada esquina se situaba una torre cuadrada. Todo el conjunto estaba rodeado de una muralla almenada, en la que de trecho en trecho, se le construyeron pequeñas torres de planta semicircular. Casas y edificios destinados a usos agrícolas han camuflado el contorno original de la fortificación, pero conserva todavía todo su encanto y valores patrimoniales.

Actual entrada al recinto fortificado de Castilnuevo. 

  Se dice por aquí que Miguel de Cervantes estuvo de paso por este lugar, y que en el se inspiró para escribir su famosa Insula Barataria, que Don Quijote habría de dar a su querido Sancho Panza en sus correrias por el mundo. 

En Castilnuevo hay actualmente dos alojamientos turisticos, o casas rurales. Me parece el sitio adecuado para pasar unos días lejos del ruido y del barullo de las grandes ciudades, donde reposar y disfrutar del paisaje, del entorno y de una buena chimenea. 

Para mas información: 

http://www.turismocastillalamancha.es/patrimonio/castillo-de-castilnuevo-96764/visita/

http://www.caminodelcid.org/localidades/castilnuevo-573022/

Les necròpolis de Sa Sarola i Sa Regana des Cans, a Alaior.

Les necròpolis de Sa Sarola i Sa Regana des Cans, a Alaior.

  Aquestes dues necròpolis són conegudes des de fa molt de temps. De fet, en Josep Mascaró Pasarius les inclou ja totes dues dins l'Inventari de 1968, i gràcies a açò totes dues varen ser declarades Bé d'Interès Cultural l'any 1985, en aprovar-se la llei 16/1985, de Patrimonio Historico Español.
  Però com dic, ja eren conegudes d'abans, ja que es coneixen alguns materials procedents d'aquest indret -bàsicament ceràmiques i algun instrument de ferro, tal com ganives i fauç per segar- que pertanyien a la Col·lecció del Duque de Menas Altas, que devía estar formada per objectes localitzats en aquestes necròpolis. La seva relativa proximitat a Torre d'en Gaumés i al poblat de Sa Torre Vella, fa pensar en que podría ser el cementeri d'aquests dos assentaments durant el Postalaiòtic (550-123 cal a.C.)

Necròpolis de Sa Sarola vista des de la mar. 

  L'accés és molt dificil, ja que es troben a un penayal, i només unes poques són accessibles a peu pla. La majoria estan a un tall molt empinat del penyasegat que dona a la mar, i només s'hi pot accedir per una ma experta que conegui be les senderes de pescadors, o be, directament per la mar. 

  Originalment devia ser una necròpolis realment admirable, per la seva posició sobre la mar. S'hi conten, en conjunt, unes 18 tombes -contant Sa Sarola i Sa Regana des Cans-. Totes elles són hipogeus excavats artificialment a la roca, i morfològicament són molt semblants a d'altres que trobam repartits per tota la geografia insular: Pati o atri excavat a la roca, en ocasions amb graons fent escala, que dona accés a un portal rectangular, i aquest s'obre a una cambra que pot variar en dimensions i en morfologia. Generalment, les cambres poden estar compartimentades per pilastres, que separen diferents àmbits. L'erosió i la mà de l'home han ferit -de mort em tem- molts dels hipogeus. De fet, la majoria dels que estan oberts directament sobre el penyal han perdut les seves façanes, deixant a la vista del mariner les seves cambres funeràries. S'observa també, la remoció dels seus sediments. De fet, en visitar jo aquesta necròpolis quan feia la meva tesina, allà cap l'any 1993 -la vaig fer sobre Calascoves, i en vaig visitar moltes necròpolis llavors-, ja vaig trobar un cedaç i un càvec d'algú que estava espoliant el jaciment. Vaig donar avís al CIM tot d'una. 

 És a dir, que la necròpolis, en el meu entendre, corre greu perill de pèrdua. I aquesta és irremediable, atesos els condicionants del marès, la seva situació sobre la costa, i la degradació de la pedra que sofreix. Seria del tot necessari documentar-la al màxim, amb una bona planimetria,dibuixant i fotografiant tota la seva arquitectura i fer un bon reportatge en 3D; i fins i tot, excavant les restes de les cambres funeràries per a recuperar allò que fos possible i enregistrar la informació que encara contenguin. 

Pati amb accés esgraonat i portal que dona pas a l'interior d'un dels hipogeus. 

Pati i façana en embut d'un altra hipogeu.

Part de la necròpolis vista des de dalt del penyal, on s'observen les cambres i l'efecte de l'erossió. 

Excavacions a Sant Vicenç d'Alcaidúsl, any 1958.

Excavacions a Sant Vicenç d'Alcaidús, 1958. 

  Avui vos adjunt una fotografia bén curiosa, i inèdita, de les excavacions fetes per na Maria Lluissa Serra-Belabre, al jaciment de Sant Vicenç d'Alcaidús. És una fotografia que m'ha passat en Ramón Reynés, que llavors feia el servei militar i el varen destinar a ajudar, amb altres soldats, a la directora del Museu de Menorca a les excavacions que aquesta feia a Sant Vicenç d'Alcaidús (Alaior).
A la fotografia es pot veure a na Maria Lluissa, amb jersei de ratlles, devora una becaria de Barcelona -no he pogut saber qui era encara-, acompanyades del fill de l'amo del lloc -que duu un bòtil de vi a la mà- en Paco Orfila -de mal nóm en Paco Flores- i en Ramón Reynés. La foto la va fer el taxista que sempre acompanyava a na Maria Lluissa Serra. les excavacions dels cercles de Torelló i de Sant Vicenç d'Alcaidús es varen fer amb ajuda de soldats, els resultats de les quals varen suposar les primeres noticies sobre les cases del Postalaiòtic menorquí.

La colección mesoamericana del Museo de Menorca.

Juan Gonzalez Victory, donó a finales del siglo XIX una colección formada por diferentes objetos procedentes de mesoamérica.  Nacido en Es Castell en 1817, sus padres emigraron a Argelia a mediados del siglo XIX -donde fallecieron, según datos del Archivo municipal de Es Castell-. A partir de aquí, perdemos el rastro de este personaje, pero de algún modo debió llegar a México, donde presumiblemente se estableció. A finales del siglo XIX debió regresar -¿puntualmente? ¿definitivamente? a Menorca. En una de esas visitas, donó al Museo Municipal de Mahón la que se conoció por entonces como "Colección Azteca".  Pero nos sabemos cuando, ni en que condiciones. De acuerdo con las informaciones facilitadas por el Archivo municipal de Mahón, el museo municipal estaba ubicado en el Principal de Guardia, pero los fondos fueron trasladados al Ateneo Científico, Literario y Artístico de Mahón puesto que el lugar no guardaba las condiciones necesarias para su conservacion. De ahí, pasaron al Claustro de Sant Francesc, custodiados por Francesc Hernández Sanz, para posteriormente integrarse en los fondos del embrionario Museo de Menorca, ubicado en Can Mercadal -la actual Biblioteca Pública-, donde permanecieron expuestas en la Sala 3, tal y cono se indica en la breve guía publicada por Maria Lluissa Serra Belabre, por entonces directora del centro. A principios de los años 70, las colecciones se trasladaron a lo que había de ser la ubicación definitiva del Museo, en el Claustro del Carmen. 

Una pequeña muestra de la coleccion mexica, expuesta en la sala temporal del Museo de Menorca. 

Guía del Museo de Menorca donde se menciona el origen de la colección mexíca. 

  La colección está integrada por diferentes piezas, procedentes de diferentes culturas mesoamericanas. Hay objetos de origen Chimú (cultura que se extendió por el valle del Moche, en Perú, entre el 900-1470), Olmecas (cultura que se desarrolló entre el 1500 a.C. al 100 a.C. en la zona Este del Estado de Veracruz y al Oeste del Estado de Tabasco, en México), Mayas (cultura centrada especialmente en el Yucatán y parte de Honduras, entre aproximadamente mediados del siglo VIII a.C. hasta la conquista española en el siglo XVI), y finalmente Azteca (entidad estatal que llegó a ocupar llegar a ocupar el centro de México, la zona central de Oaxaca, la costa del golfo de México, Guerrero y el Soconusco, durante la fase histórica conocida como Postclasico -900 d. C. al 1521 d. C-). La capital, Tenochtitlan se fundó en 1325, y se considera que el imperio cae cuando Tenochtitlan es tomada por los españoles de Hernán Cortés el 13 de febrero de 1521. 
 Tras consultar con varios especialistas, cabe la posibilidad de que algunas de las piezas sean falsas o reproducciones de época, por lo que cabrá hacer una valoración mucho más precisa para determinar su autenticidad. En cualquier caso, la colección cuenta con piezas de considerable interés histórico.  
Entre ellos, lo que parecen fragmentos de códices aztecas. Si esas piezas son auténticas, podríamos decir que el Museo de Menorca contaría con unos bienes de grandísima importancia histórica, que requerirían de un estudio detallado y pormenorizado. 

Posible códice azteca con representación de un sacrificio humano. 

Pintaderas.

Cabecitas de terracota. 

Xochiquetzal, diosa de la belleza y del amor.

Quetzalcóatl, Serpiente emplumada

Posible códice azteca. Se ha saturado el color de la fotografía para que se puedan observar las diferentes capas de escritura del documento. 

Estatuillas de mármol de la colección mexica. 

Atapuerca, un exemple a tenir molt en compte.

Atapuerca, un exemple a tenir molt en compte.

La inauguració del nou curs acadèmic 2016-2017 de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó celebrada el passat divendres, va tenir un convidat d’excepció: Eudald Carbonell, catedràtic de prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. No es un nom desconegut aquest per a moltes de les persones que estan al cas de les periòdiques novetats científiques arran de les descobertes a la serra d’Atapuerca i en els seus excepcionals jaciments arqueològics i paleontològics. La presentació de la biografia científica feta per l’exdirector del Museo de la Evolución Humana, Javier Vicente, donà compte de l’extens bagatge d’investigacions d’Eudald Carbonell, fet que el posa entre els científics punters en la matèria de l’evolució humana a d’Europa.

Eudald, amb la seva característica facilitat per a explicar de forma senzilla, conceptes complexos, va contar com el projecte d’Atapuerca descansa sobre tres potes que el sustenten: recerca, acadèmia –formació de nous investigadors- i socialització –publicar milers d’articles i desenes de llibres, organitzar exposicions, i tot tipus d’activitats de difusió d’aquest enorme patrimoni arqueològic- . Són els tres pilars de l’èxit d’aquest projecte científic que interactuen entre ells per, a base de feina, esforç i estratègia i, sobre tot, de comptar amb un bon equip, convertir-se en un dels grups principals de la recerca paleantropològica i de l’evolució humana en el món.

Els inicis del projecte allà cap els anys 70 del segle passat, no foren fàcils. Emiliano Aguirre va iniciar les recerques en aquest indret, on prest comptà amb tres deixebles –José Antonio Bermúdez de Castro, Juan Luis Arsuaga i Eudald Carbonell- que varen conformar el bessó del gran equip en que s’han convertit ara les excavacions a Atapuerca. La constància en la investigació, trobar un jaciment excepcional i sobre tot, donar-lo a conèixer, socialitzant-lo, foren les eines que permeteren que les investigacions d’Atapuerca es convertissin en referent mundial sobre l’evolució humana. Els reconeixements vingueren de la ma: Premi Príncep d’Asturies, i Patrimoni Mundial, facilitaren la difusió a nivell global. En l’actualitat, l’equip està integrat per a més de 300 investigadors, molts d’ells estrangers que fan els seus màsters i tesis doctorals a Burgos.

L’exposició de n’Eudald a l’Ateneu no es va centrar tant amb les descobertes, sinó en la gestió i planificació estratègica de com manejar tan immensos equips d’investigadors que generen tantíssima informació cada any. La participació de les noves tecnologies ha suposat una passa important en la gestió de tot en conjunt, però la coordinació dels treballs de recerca segueix essent un repte diari. Els resultats són del màxim interès: els jaciments burgalesos compten amb representació d’homínids des de 1’5 milions d’anys fins els nostres dies, s’ha identificat una nova espècie anomenada Homo Antecessor, precedent dels neandertals, s’han documentat les primeres proves de canibalisme, s’ha registrat la primera acumulació de cadàvers del món, el que assenyala cap els primers ritus funeraris, i s’ha pogut determinar que, cap el 400.000 a.C., els ossos de l’oïda d’aquests humans ja eren pràcticament idèntics als nostres, per la qual cosa és ben possible que el llenguatge, com l’entenem nosaltres, es comencés a donar a partir d’aquests moments. I tot açò sense rallar de l’ADN mitocondrial que ens dona les pistes de l’origen i procedència d’algunes de les poblacions localitzades, i de les desenes d’instruments i restes paleontològiques que ens ofereixen un panorama prou precís de l’evolució, no sols dels humans, sinó del paisatge, de la flora i la fauna de l’entorn del lloc.

Les repercussions d’aquestes investigacions es poden veure en diferents àmbits, no sols en el coneixement del nostre passat. Pel Museo de la Evolución Humana, l’any 2015 passaren 500.000 persones. S’han invertit uns 150 milions d’euros a Burgos, pressupostats principalment per la Junta de Comunidades de Castilla-León. Es calcula que es generen entre 20 i 25 milions d’euros anuals entorn de les activitats que organitzen els equips d’investigació i les activitats entorn dels museus, i des de l’any 2010, en que s’inaugurà el nou museu, s’han generat noves dinàmiques culturals i turístiques a tota la zona, no només a la ciutat de Burgos. Invertir en recerca, acadèmia i socialització te ara mateix els seus resultats i beneficis.

Atapuerca, i la gestió que se n’ha fet d’aquest important patrimoni, creant fundacions, museus i organismes científics, marca un camí a seguir per altres comunitats que comptem, també, amb importants recursos culturals, ja que es demostra que és possible invertir en ciència i que se’n tregui un rendiment social i econòmic de la mateixa. Però el darrer missatge que va deixar Eudald és el més important. Per a qué tot açò? Quin objectiu te tota aquesta recerca realment?. La seva resposta va ser clara: per a millorar la nostra espècie, per a tenir coneixement de nosaltres mateixos, i per tenir-lo de cara al futur, perquè necessitem que el planeta sigui millor.

L’exposició d’Eudald acabà en aquest punt. Les sales de l’Ateneu estaven plenes de gent que teniem preguntes, anhels, curiositat i afany de saber. Ens va deixar amb ganes de sentir-ne més, d’aprofundir en alguns dels temes que just havia apuntat... Però em quedo amb la satisfacció de veure que un projecte científic ha aconseguit arrelar-se i que amb la seva acció, ha transformat, tot sigui parcialment, una concepció d’entendre la ciència com a una eina de progrés, en tots els sentits.

J. Simón Gornés Hachero. 

Museu de la Humanitat, a Burgos

(publicat en el Diari Menorca 25-10-2016)

www.gabinetedeestudiospatrimoniales.com

SOCIEDAD Y CAMBIO EN MENORCA: SISTEMATIZACIÓN DE LOS CONTEXTOS ARQUEOLÓGICOS DE LAS NAVETAS FUNERARIAS ENTRE EL 1400 Y EL 850 CAL ANE

(os dejo un resumen de mi tesis doctoral, recientemente defendida en la Universidad Autónoma de Barcelona). 

SOCIEDAD Y CAMBIO EN MENORCA: SISTEMATIZACIÓN DE LOS CONTEXTOS ARQUEOLÓGICOS DE LAS NAVETAS FUNERARIAS ENTRE EL 1400 Y EL 850 CAL ANE.

 Las navetas funerarias de Menorca son uno de los monumentos arqueológicos más populares de Menorca, y forman parte de la cultura popular de la isla y sobre todo, de su paisaje. De hecho, la naveta dels Tudons es uno de los iconos identificativos de la isla. Sin embargo, esa popularidad no se ve compensada por un buen conocimiento de su devenir y significado histórico. Si bien es cierto que las navetas funerarias fueron estudiadas ya en el siglo XVIII por los primeros ingenieros británicos que llegaron a la isla, y que los estudios de numerosos eruditos y arqueólogos se han centrado en ellas -mencionar a Joan Ramis i Ramis, Francesc Hernández-Sanz, Margaret Murray, María Luisa Serra Belabre, Cristobal Veny o Lluis Plantalamor, por citar a algunos-, el conocimiento que tenemos sobre ellas es escaso y disperso.

  Esta tesis doctoral pretende recoger y ordenar la información disponible sobre las navetas funerarias y sus contextos materiales, desde la arquitectura hasta los ajuares que acompañaban a los difuntos, y contextualizarlos en su tiempo y en el espacio en que fueron ubicadas. Aplicando métodos de análisis estadísticos, presentamos una ordenacion de los tipos arquitectónicos de las navetas, donde se plantea que hay un concepto arquitectónico distinto entre navetas de planta alargada y las de planta circular.

Esos dos modelos arquitectónicos quizá marquen diferencias sociales, que se observan más en la arquitectura que en los ajuares depositados en su interior. De hecho, la poblacion enterrada en las navetas no se distingue por edad, sexo o calidad de vida, puesto que los parámetros son semejantes entre navetas y otros tipos de tumbas.

.La presencia de otros modelos de tumbas coetáneos a las navetas -como las cuevas naturales con muro de cierre ciclópeo- nos lleva a plantear la hipótesis de una diferenciación social por linaje.

El análisis de los ajuares metálicos, líticos, óseos y cerámicos ha puesto de relieve la uniformidad en cuanto a la materialidad que acompañaba a los difuntos.

Las ollas de Tipo 4 y, mas tarde, los vasos troncocónicos de Tipo 1, son prácticamente los únicos que participan de los rituales funerarios.

Punzones y leznas, y brazaletes de bronce, nos señalan la parquedad de objetos depositados.

Sin embargo, el análisis de las llamadas “cuentas bicónicas” ha puesto de relieve el ingenio de las comunidades prehistóricas menorquinas, con la invención de un artilugio de función todavía desconocida, pero que asociamos a algún tipo de ponderal o instrumento de uso más práctico que decorativo.

La ordenación y análisis diacrónico de los ajuares, junto con la lectura de las dataciones de c-14 disponibles, nos sitúa el origen de algunas de ellas en torno al c.1400 cal ane, y su perduración a lo largo de varios siglos acaba hacia el 800 cal ane, coincidiendo con los grandes cambios sociales del Talayótico.

Sin embargo, las navetas son testigo también del aumento de los contactos con el exterior, y de los cambios en los rituales funerarios detectados hacia el 1100 cal ane, con el agrupamiento de cráneos y la introducción de armas y objetos de adorno de procedencia foránea, lo que indica que Menorca participaba de las rutas de comercio e intercambio del Bronce Final, que enlazaban el norte de Europa con el Mediterráneo.

La particular ubicación de las navetas sobre el territorio insular, polarizadas en los dos extremos, Este y Oeste de la isla, indican una planificación determinada a la hora de elegir la zona donde vaya a levantarse el monumento funerario, reivindicando posiblemente las tierras con mayor potencial agrícola y ganadero por parte de determinadas comunidades.

(En los próximos dias podréis encontrar la tesis publicada en pdf  en el repositorio de la UAB). El ISBN: 9788449066122. 
aqui os dejo el enlace: https://www.educacion.gob.es/teseo/mostrarRef.do?ref=1304799

Naveta de Rafal Rubí Meridional.

Losa perforada de acceso a la cámara de la naveta de Rafal Rubí septentrional.

Naveta de planta circular de Biniac l'Argentina Oriental.

www.gabinetedeestudiospatrimoniales.com 

El talaiot de Biniparratx Petit (Sant Lluís)

El talaiot de Biniparratx Petit (Sant Lluís).  

 Les darreres investigacions dutes a terme en el poblat de Biniparratx Petit es realitzaren en quatre campanyes entre els anys 2000 i 2003 gràcies a un conveni de col·laboració signat per AENA, Consell Insular de Menorca, Institut Menorquí d’Estudis, Universitat de les Illes Balears, Universitat de Barcelona i Ajuntament de Sant Lluís (Gornes et alii, 2002). La investigació es va centrar en l’excavació arqueològica de quatre sectors: 1) talaiot i casa adossada (V.M. Guerrero i Simon Gornes, UIB), base talaiot (J. de Nicolás), cercle M. Ll. Serra (J. Hernández Gasch UB).

Parament de la banda Est del talaiot de Biniparratx Petit

 Fruit del conveni de col·laboració amb AENA, es varen desenvolupar fins a tres campanyes d’excavació arqueològica, que se centraren en diferents àmbits que, alhora, abastaven diferents moments cronològics. En primer lloc, es varen fer uns sondejos al peu del talaiot per la seva banda Nord-Oest, que anomenaren Sector NW. En aquest indret, tot i que va resultar molt afectat per les obres de l’aeroport i que no aparegueren estructures arquitectòniques, es va documentar un sol d’ocupació que podem situar en el Naviforme I, entre el 1600 i el 1400 cal ANE. Ho sabem arran dels materials ceràmics documentats, ja que les seves característiques morfològiques i de composició de pastes ens el situen en aquest moment. Aquests unitats estratigràfiques documentaren, per tant, la primera ocupació del lloc.

 A la banda Sud-Est, es varen excavar les restes d’algunes estructures adossades al talaiot que, a causa del seu mal estat de conservació, no poguérem determinar la seva forma bàsica. Tot apunta, però, a que podrien ser les restes d’una casa adossada al talaiot, o al manco, d’una estructura similar a la localitzada als peus del gran talaiot de Curnia, de la que pràcticament no em vàrem poder documentar ni els fonaments. En qualsevol cas, les restes materials apunten a un ús domèstic, en localitzar-se amolons, percussors, i ceràmiques que hem de situar entorn del segle IX o VIII ane. També es pogueren extreure algunes mostres que varen permetre datar amb C-14 la base del talaiot, tant per la seva banda Sudest com per la banda Noroest. Ambdues sèries de mostres apuntaven a que el talaiot es va construir a partir del 800 cal ANE (Gornes et alii, 2001).

Cambra superior del talaiot de Biniparratx Petit. 

 Un altra punt d’intervenció es va centrar en el cim del talaiot. Tot i que malauradament la part superior del monument havia estat arrasada, es pogué documentar la base d’un habitacle, que aparentment tenia forma absidal, la cambra del qual estava sostinguda per 4 pilars de fusta. Aquesta estructura es va cremar en un moment indeterminat, però en qualsevol cas abans de l’entrada massiva de productes importats d’Eivissa, per la qual cosa podem establir que l’incendi es va produir abans del 600 cal ANE. L’estructura del talaiot esta conformada a base de paraments de pedra de planta circular superposats un amb s’altra, tal i com es pot veure al talaiot central de Torre d’en Gaumés, o més recentment, i d’una forma espectacular i molt clara, al talaiot Oest de Curnía.

Vista del corredor des del cim del talaiot

 Els treballs permeteren documentar també una mena de corredor que enllaçada la part inferior del talaiot amb el cim, però malauradament el mal estat de l’estructura no va poder oferir més dades per a la seva interpretació funcional.

 Les dades que vàrem poder obtenir dels contexts de l’estructura que ocupava el cim del talaiot ens assenyalen, en qualsevol cas, cap a un usos que fugen del que serien estrictament domèstics, i que apunten cap a un espai més relacionat amb aspectes ideològics o de pràctiques socials. En treballs anteriors ja exposàvem la hipòtesi de que estàvem davant un lloc de funció clarament simbòlica (Guerrero, et alii, 2006; Gornes et alii, 2007: 13). Es reforça aquesta hipòtesi arran de les troballes de Curnia (Anglada et alii, 2014), on al gran talaiot Oest se li adossà una edificació de planta absidal, a l’interior de la qual s’hi desenvolupaven activitats relacionades amb l’emmagatzematge i processament d’aliments, especialment cereals. Des d’aquest edifici, i per una cambra interna, es podia accedir al cim del talaiot arribant a la plataforma i des d’aquí, a la gran escala monumental.

  Probablement les restes del corredor del talaiot de Biniparratx Petit són el testimoni de l’existència d’una estructura similar, que va ser arrasada durant els treballs de tancament del perímetre de l’aeroport. Salvant totes les distancies amb el talaiot de Curnia i els seus dos espectaculars corredors laterals, el corredor de Biniparratx Petit amplia el catàleg de sistemes d’accés als cims dels talaiots, i vincula l’activitat que s’hi feia a dalt amb aquelles altres que es pogueren dur a terme a l’edifici annex.

El corredor d'accés al cim del talaiot, vist des de la part baixa del monument.

 Com a curiositat, cal destacar que en el marc de les investigacions dutes a terme a l’entorn del talaiot, la troballa aïllada i descontextualitzada d’un fragment de figureta de terra cuita, que confirma que en el lloc hi havia un possible santuari (Albertini, 1905; Vives Escudero 1909)

(Idees extretes i resumides de varis articles publicats i d’altres que están en prensa).

BIBLIOGRAFIA

E. Albertini, 1905. Statuettes de bronze trouvés à Minorque.  Mélanges d’Archéologie de l’École Française de Rome, XXV, 1905.

ANGLADA FONTESTAD, M; FERRER ROTGER, A.; PLANTALAMOR MASSANET, L. ; RAMIS, D ; VAN STRYDONCK, M ; DE MULDER, G. (2014). Chronological framework for the Early Talayotic Period in Menorca : The settlement of Cornia Nou. Rev. Radiocarbon, vol. 56, nº 2, pp. 411-424. University of Arizona.

De Nicolás Mascaró, Joan C. , 1998: Menorca: Desde los orígenes hasta 1287. En Gomila, J.J. (1998). Menorca. Guia de arquitectura. Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears. Delegació de Menorca. Maó, 1998: 14-25.

De Nicolás Mascaró, Joan C., 2003:. Els primers segles de l’ocupació romana de l’illa de Menorca: continuïtats i ruptures en l’àmbit rural. Mayurqa, 29. Palma de Mallorca: 111-128

De Nicolás, J.C., 2012, e.p.:. Arqueologia romana del territori de Sant Lluís (Menorca). Antoni Seguí (Coord.): Història de Sant Lluís. Edicions S’Auba. Sant Lluís.

De Nicolás Mascaró, J.; Gornés Hachero, J. Simon, Gual Cerdó, J.  (en prensa). Indicis d’un santuari púnico-talaiòtic en el poblat de Biniparratx Petit (Sant Lluís, Menorca). Jornades Historiques Martí i Bella, 2015, Ciutadella.

Gornés Hachero, S.; Guerrero Ayuso, V; Hernández Gasch, J; De Nicolás Mascaró, J;  i Van Strydonck, M. (2001). La campaña de excavación de 2001 en Biniparratx Petit (Menorca): Avance de los primeros análisis radiocarbónicos. Mayurka 27. Palma de Mallorca. Pgs: 227-235.

Gornés, J.S; Gual, J.M; López, A; Nicolás, J. de; Roca, A. (2004) “ L’assentament humà des de la prehistòrica fins al baix imperi” dins Història natural del Migjorn de Menorca. El medi físic i l’influx hurmà. Ed. Societat d’Història natural de les Balears. IME. Fundació Sa Nostra. Pp. 327-350.

Guerrero, V.M; Calvo,M; Gornés, S. (2006) “Mallorca i Menorca en la Edad del Hierro. La cultura talayótica y postalayótica” dins Historia de las islas Baleares. 2. Ed. El Mundo.

Guerrero-Ayuso, V; Sanmartí, J.; Hernández Gasch, J.; Gornés Hachero, J.S. ; Gual Cerdó, J.Mª; López Pons, A.; Nicolás, J, de.. (2002). “Biniparratx Petit (Sant Lluís): A research and re-evaluation project in the southeast of the island of Minorca”. V International Conference of Prehistory. BAR International Series 1095. Deià. Septiembre 2001. Pgs. 502-516

Guerrero,V.M; Gornés, S; Hernández, J; Nicolás, J. de; Morales, J.V; Morales, A; Pino, B. (2007) “Avanç de les investigacions arqueològiques realitzades a l’assentament de Biniparratx Petit (Sant Lluís)” dins L’arqueologia a Menorca: eina per al coneixement del passat. Llibres del patrimoni Històric i Cultural 3. Consell Insular de Menorca. Pp. 9 - 51

Hernández, J. (2007) “L’excavació del sector B: objectius i metodologia” dins   Guerrero et alii. 2007. Pp. 18-28

Vives Escudero, A. 1909: Inventario de los monumentos artísticos de España. Provincia de Baleares. Atlas I, Atlas II, Texto. Ministerio de Cultura. CSIC.

http://aleph.csic.es/F?func=find c&ccl_term=SYS%3D001359459&local_base=MAD01. (Consulta, 21-08-2015).

El talaiot de Biniparratx Petit (Sant Lluís)

El talaiot de Biniparratx Petit (Sant Lluís).  

 Les darreres investigacions dutes a terme en el poblat de Biniparratx Petit es realitzaren en quatre campanyes entre els anys 2000 i 2003 gràcies a un conveni de col·laboració signat per AENA, Consell Insular de Menorca, Institut Menorquí d’Estudis, Universitat de les Illes Balears, Universitat de Barcelona i Ajuntament de Sant Lluís (Gornes et alii, 2002). La investigació es va centrar en l’excavació arqueològica de quatre sectors: 1) talaiot i casa adossada (V.M. Guerrero i Simon Gornes, UIB), base talaiot (J. de Nicolás), cercle M. Ll. Serra (J. Hernández Gasch UB).

Parament de la banda Est del talaiot de Biniparratx Petit

 Fruit del conveni de col·laboració amb AENA, es varen desenvolupar fins a tres campanyes d’excavació arqueològica, que se centraren en diferents àmbits que, alhora, abastaven diferents moments cronològics. En primer lloc, es varen fer uns sondejos al peu del talaiot per la seva banda Nord-Oest, que anomenaren Sector NW. En aquest indret, tot i que va resultar molt afectat per les obres de l’aeroport i que no aparegueren estructures arquitectòniques, es va documentar un sol d’ocupació que podem situar en el Naviforme I, entre el 1600 i el 1400 cal ANE. Ho sabem arran dels materials ceràmics documentats, ja que les seves característiques morfològiques i de composició de pastes ens el situen en aquest moment. Aquests unitats estratigràfiques documentaren, per tant, la primera ocupació del lloc.

 A la banda Sud-Est, es varen excavar les restes d’algunes estructures adossades al talaiot que, a causa del seu mal estat de conservació, no poguérem determinar la seva forma bàsica. Tot apunta, però, a que podrien ser les restes d’una casa adossada al talaiot, o al manco, d’una estructura similar a la localitzada als peus del gran talaiot de Curnia, de la que pràcticament no em vàrem poder documentar ni els fonaments. En qualsevol cas, les restes materials apunten a un ús domèstic, en localitzar-se amolons, percussors, i ceràmiques que hem de situar entorn del segle IX o VIII ane. També es pogueren extreure algunes mostres que varen permetre datar amb C-14 la base del talaiot, tant per la seva banda Sudest com per la banda Noroest. Ambdues sèries de mostres apuntaven a que el talaiot es va construir a partir del 800 cal ANE (Gornes et alii, 2001).

Cambra superior del talaiot de Biniparratx Petit. 

 Un altra punt d’intervenció es va centrar en el cim del talaiot. Tot i que malauradament la part superior del monument havia estat arrasada, es pogué documentar la base d’un habitacle, que aparentment tenia forma absidal, la cambra del qual estava sostinguda per 4 pilars de fusta. Aquesta estructura es va cremar en un moment indeterminat, però en qualsevol cas abans de l’entrada massiva de productes importats d’Eivissa, per la qual cosa podem establir que l’incendi es va produir abans del 600 cal ANE. L’estructura del talaiot esta conformada a base de paraments de pedra de planta circular superposats un amb s’altra, tal i com es pot veure al talaiot central de Torre d’en Gaumés, o més recentment, i d’una forma espectacular i molt clara, al talaiot Oest de Curnía.

Vista del corredor des del cim del talaiot

 Els treballs permeteren documentar també una mena de corredor que enllaçada la part inferior del talaiot amb el cim, però malauradament el mal estat de l’estructura no va poder oferir més dades per a la seva interpretació funcional.

 Les dades que vàrem poder obtenir dels contexts de l’estructura que ocupava el cim del talaiot ens assenyalen, en qualsevol cas, cap a un usos que fugen del que serien estrictament domèstics, i que apunten cap a un espai més relacionat amb aspectes ideològics o de pràctiques socials. En treballs anteriors ja exposàvem la hipòtesi de que estàvem davant un lloc de funció clarament simbòlica (Guerrero, et alii, 2006; Gornes et alii, 2007: 13). Es reforça aquesta hipòtesi arran de les troballes de Curnia (Anglada et alii, 2014), on al gran talaiot Oest se li adossà una edificació de planta absidal, a l’interior de la qual s’hi desenvolupaven activitats relacionades amb l’emmagatzematge i processament d’aliments, especialment cereals. Des d’aquest edifici, i per una cambra interna, es podia accedir al cim del talaiot arribant a la plataforma i des d’aquí, a la gran escala monumental.

  Probablement les restes del corredor del talaiot de Biniparratx Petit són el testimoni de l’existència d’una estructura similar, que va ser arrasada durant els treballs de tancament del perímetre de l’aeroport. Salvant totes les distancies amb el talaiot de Curnia i els seus dos espectaculars corredors laterals, el corredor de Biniparratx Petit amplia el catàleg de sistemes d’accés als cims dels talaiots, i vincula l’activitat que s’hi feia a dalt amb aquelles altres que es pogueren dur a terme a l’edifici annex.

El corredor d'accés al cim del talaiot, vist des de la part baixa del monument.

 Com a curiositat, cal destacar que en el marc de les investigacions dutes a terme a l’entorn del talaiot, la troballa aïllada i descontextualitzada d’un fragment de figureta de terra cuita, que confirma que en el lloc hi havia un possible santuari (Albertini, 1905; Vives Escudero 1909)

(Idees extretes i resumides de varis articles publicats i d’altres que están en prensa).

BIBLIOGRAFIA

E. Albertini, 1905. Statuettes de bronze trouvés à Minorque.  Mélanges d’Archéologie de l’École Française de Rome, XXV, 1905.

ANGLADA FONTESTAD, M; FERRER ROTGER, A.; PLANTALAMOR MASSANET, L. ; RAMIS, D ; VAN STRYDONCK, M ; DE MULDER, G. (2014). Chronological framework for the Early Talayotic Period in Menorca : The settlement of Cornia Nou. Rev. Radiocarbon, vol. 56, nº 2, pp. 411-424. University of Arizona.

De Nicolás Mascaró, Joan C. , 1998: Menorca: Desde los orígenes hasta 1287. En Gomila, J.J. (1998). Menorca. Guia de arquitectura. Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears. Delegació de Menorca. Maó, 1998: 14-25.

De Nicolás Mascaró, Joan C., 2003:. Els primers segles de l’ocupació romana de l’illa de Menorca: continuïtats i ruptures en l’àmbit rural. Mayurqa, 29. Palma de Mallorca: 111-128

De Nicolás, J.C., 2012, e.p.:. Arqueologia romana del territori de Sant Lluís (Menorca). Antoni Seguí (Coord.): Història de Sant Lluís. Edicions S’Auba. Sant Lluís.

De Nicolás Mascaró, J.; Gornés Hachero, J. Simon, Gual Cerdó, J.  (en prensa). Indicis d’un santuari púnico-talaiòtic en el poblat de Biniparratx Petit (Sant Lluís, Menorca). Jornades Historiques Martí i Bella, 2015, Ciutadella.

Gornés Hachero, S.; Guerrero Ayuso, V; Hernández Gasch, J; De Nicolás Mascaró, J;  i Van Strydonck, M. (2001). La campaña de excavación de 2001 en Biniparratx Petit (Menorca): Avance de los primeros análisis radiocarbónicos. Mayurka 27. Palma de Mallorca. Pgs: 227-235.

Gornés, J.S; Gual, J.M; López, A; Nicolás, J. de; Roca, A. (2004) “ L’assentament humà des de la prehistòrica fins al baix imperi” dins Història natural del Migjorn de Menorca. El medi físic i l’influx hurmà. Ed. Societat d’Història natural de les Balears. IME. Fundació Sa Nostra. Pp. 327-350.

Guerrero, V.M; Calvo,M; Gornés, S. (2006) “Mallorca i Menorca en la Edad del Hierro. La cultura talayótica y postalayótica” dins Historia de las islas Baleares. 2. Ed. El Mundo.

Guerrero-Ayuso, V; Sanmartí, J.; Hernández Gasch, J.; Gornés Hachero, J.S. ; Gual Cerdó, J.Mª; López Pons, A.; Nicolás, J, de.. (2002). “Biniparratx Petit (Sant Lluís): A research and re-evaluation project in the southeast of the island of Minorca”. V International Conference of Prehistory. BAR International Series 1095. Deià. Septiembre 2001. Pgs. 502-516

Guerrero,V.M; Gornés, S; Hernández, J; Nicolás, J. de; Morales, J.V; Morales, A; Pino, B. (2007) “Avanç de les investigacions arqueològiques realitzades a l’assentament de Biniparratx Petit (Sant Lluís)” dins L’arqueologia a Menorca: eina per al coneixement del passat. Llibres del patrimoni Històric i Cultural 3. Consell Insular de Menorca. Pp. 9 - 51

Hernández, J. (2007) “L’excavació del sector B: objectius i metodologia” dins   Guerrero et alii. 2007. Pp. 18-28

Vives Escudero, A. 1909: Inventario de los monumentos artísticos de España. Provincia de Baleares. Atlas I, Atlas II, Texto. Ministerio de Cultura. CSIC.

http://aleph.csic.es/F?func=find c&ccl_term=SYS%3D001359459&local_base=MAD01. (Consulta, 21-08-2015).

Conservación del Patrimonio Mundial en la UIMIR de Menorca.

Hoy ha finalizado el curso de la UIMIR sobre la conservación del patrimonio mundial, en el que han participado Angela Rojas como coordinadora, y Maria Rosa Suarez-Inclan Ducassi, Joana Gual y yo mismo como profesores. Los 37 alumnos matriculados en el curso nos indica que el interés por este tema es alto, y quiero agradecer especialmente a los alumnos que han acudido desde Mallorca por el esfuerzo que ello supone. En conjunto, hemos repasado todo lo referente a la declaración de bienes como patrimonio mundial, así como las directrices de la UNESCO en cuanto a los criterios de restauración, intervención, conservación e investigación. Espero que el curso haya sido útil, y que hayamos podido aportar información de interés para todos los alumnos que han asistido al mismo,  Quiero agradecer al IME toda la ayuda prestada, al CIM y a los miembros del Departamento de Patrimonio Histórico que han apoyado con su asistencia esta actividad, y especialmente las explicaciones de Toni Ferrer en Curnia y de Carmen Lara en Fort Marlborough. También quiero agradecer a la cadena hotelera SetHotels su apoyo y su patrocinio. La implicación del sector privado en este tipo de actividades es deseable desde todos los puntos de vista, y quiero reconocer esta implicación.

Bernat y Maria Jesús, propietarios de Talatí de Dalt, nos han acogido -como siempre- con entusiasmo.

La conservación del patrimonio cultural. El Patrimonio Mundial.

Nuevo curso de la UIMIR: "La conservación del patrimonio cultural. El Patrimonio Mundial".

La Conferencia General de la Organización de las Naciones Unidas para la Educación, la Ciencia y la Cultura, en su 17a, reunión celebrada en París en noviembre de 1972, aprobó la convención sobre la protección del patrimonio mundial, cultural y natural. Esta convención supuso dar un paso importantísimo para mejorar la concienciación hacia una mejor conservación y protección del patrimonio a lo largo de la geografía mundial. Fue la amenaza de destrucción de algunos de los sitios más emblemáticos creados por la humanidad, la que empujó finalmente a la UNESCO a crear la Lista del Patrimonio Mundial. Y esta distinción solo se otorga a aquellos bienes que cuentan con características de excepcional valor que los hacen únicos en el mundo. La UNESCO ha declarado, hasta la fecha, 1031 sitios y emplazamientos como patrimonio mundial, en sus diferentes categorías, de los cuales España cuenta con un total de 44 bienes inscritos en la Lista de Patrimonio Mundial, lo que la sitúa como el tercer país con más bienes declarados.

Y ahora, la Cultura Talayótica Menorca es la nueva candidata oficial de España a la nominación de patrimonio mundial ante la UNESCO. La propuesta se hizo por parte del Consejo de Patrimonio Histórico, reunido en marzo en la sede del Consell Insular de Menorca. El expediente que va a defender la nominación de la cultura talayótica está ya en curso de evaluación por parte de la UNESCO, y las administraciones y la sociedad civil de Menorca en general llevan ya tiempo preparándose para pasar ese examen, que tendrá lugar a lo largo de este año. Ha sido este un proceso largo que ha liderado el Consell Insular de Menorca e impulsado por muchas personas y entidades de todo tipo, con el que esperamos que consiga su objetivo. Realmente, la Cultura Talayótica encarna los valores universales que defiende la UNESCO, y en este sentido confiamos en que Menorca sea reconocida como patrimonio mundial.

Talayot de Biniparratx Petit (Sant Lluís). 

Sin embargo, el curso que planteamos en el marco de la UIMIR abarca más allá de nuestra querida isla. Hemos planteado un curso en el que se expondrán los valores del patrimonio mundial, haciendo un recorrido por los principales elementos contenidos en su valoración para que, desde sus distintos ámbitos profesionales y sociales, puedan contribuir a una mejor concienciación sobre los valores mundiales que la isla atesora.

En el curso se abordaran aspectos concretos en cuanto a los criterios de valoración que la UNESCO plantea a diferentes escalas, así como también se expondrán los criterios a partir de los cuales se pueda identificar y evaluar críticamente los monumentos, sitios, paisajes, itinerarios y series patrimoniales. Trabajaremos, por tanto, con las diferentes categorías de patrimonio mundial para que aquellas personas interesadas cuenten con un conocimiento básico sobre los valores de integridad y autenticidad que la UNESCO reconoce en sus sitios declarados Patrimonio Mundial.

Para más información, podeis consultar en la web de la UIMIR.

http://www.uimir.cime.es/contingut.aspx?idpub=907 

Angela Rojas Avalos.

Maria Rosa Suarez-Inclán Ducassi.

Joana Gual Cerdó.

Simon Gornés Hachero.

http://www.uimir.cime.es/contingut.aspx?idpub=907