Descubriendo la Cova des Mussol.

Creo recordar que fue en mayo o junio del año 1997, siendo yo conseller de Cultura del Consell Insular, cuando recibí una llamada de Pedro Arnau. En cuanto me dijeron que era el quien llamaba, ya me puse en guardia. Sus noticias no solían ser menores. Tenia como precedente el hallazgo de la Cova des Càrritx, en 1995.
  Efectivamente, su llamada era para anunciarme el hallazgo de otra importantísima cueva prehistórica, la que bautizaron con el nombre de Es Mussol, porque en la bajada hacia la boca de la cueva se cruzaban con el nido de uno de estas rapaces.
Por aquellas fechas, en el CIM solo había una arqueóloga, Joana Gual, por lo que enseguida la llamé y organizamos una visita para valorar la situación e importancia de la cueva. Necesitamos la ayuda de los bomberos del parque movil de Menorca que -en su tiempo libre muchos de ellos- siempre nos han ayudado en estos menesteres. La ayuda de Guillem Triay siempre es valorada en mucho. El y Pedro fueron los que diseñaron el sistema para bajar hasta la cueva, mediante cuerdas y poleas.
La cueva se hallaba emplazada a unos 40 metros, en un acantilado sobre el mar, al que solo en días de mucha calma puede accederse, y a la que probablemente en la prehistoria, debía accederse de forma algo más sencilla... aunque no lo sabemos tampoco seguro.

Accediendo a la Cova des Mussol en 1997

 Por las noticias que nos avanzó Pedro, la cueva natural, estaba intacta, y conservaba importantes objetos y contextos arqueológicos "in situ" de gran importancia histórica. Era necesario bajar para valorar la situación de los restos y así poder emprender, con mayor conocimiento de causa, el operativo para su excavación y protección.
  Era la primera vez que Joana y yo nos deslizábamos con cuerdas haciendo rappel por un acantilado. La primera vez, así, a la brava. Realmente asustaba. Fue la primera vez que me sentí "colgado como una sobrasada", sobre el vacío. Menos mal que Pedro nos acompañó durante todo el trayecto de bajada, al lado, orientando donde poner pies y manos. Recuerdo perfectamente que, al llegar Joana al pié del acantilado, junto a la boca de la cueva, soltó un sonoro "P.... talaióootics!!!".
  Sin embargo, el esfuerzo mereció la pena. Pudimos contemplar, por primera vez, un conjunto arqueológico de suma importancia para la arqueología de Menorca.
  Se aprovechó la presencia del equipo de arqueólogos de la Universidad Autónoma, con Vicente Lull al frente, puesto que estaban ultimando sus investigaciones en la también recientemente descubierta Cova des Càrritx, para organizar su excavación ante la importancia de los restos descubiertos.
La operación no fue fàcil, puesto que a la dificultad de acceso, se añadía la necesidad de contar con especialistas en conservación de madera y otros restos orgánicos.
  El dificil acceso a la cueva había impedido que nadie, seguramente desde la prehistoria, hubiera vuelto a acceder al interior de la caverna. En una de las salas había un pequeño lago de agua dulce, en el interior del cual se depositaron algunos objetos, entre los que destacan dos discos de marfil de elefante, lo que demuestra que la isla estaba en la órbita de los contactos comerciales entre Africa y el continente.
  Sin embargo, lo más interesante fue el hallazgo de una recóndita cámara, localizada en una zona absolutamente oscura de la cueva, en el interior de la cual se llevaron a cabo ritos relacionados con las creencias de estas sociedades. Se pudieron localizar los restos de al menos, tres tallas hechas sobre madera, una de las cuales estaba en muy mal estado de conservación y  no podía identificarse que representaba. En cuanto a las otras dos, una representaba una cabeza humana, con la nariz prominente, y la boca abierta en actitud de hablar, y la otra representaba un ser mixto, con rasgos zooatropomorfos. Esta talla se observaba bien a simple vista. Sin embargo la otra, no. Estaba vuelta de espalda, y no podía observarse su rostro, al estar vuelto hacia la pared. No pudimos contemplar su cara hasta que Noel Siver, la restauradora, con sus cuidadosas manos le dió la vuelta, Entonces se levantó una exclamación enorme!. Lo que contemplábamos era algo inimaginable, La pequeña talla tenía ojos rasgados, mentón prominente como representando una barba, labios rectos, nariz achatada, y unos pequeños cuernecillos de cérvido que habían sido representados en fase de crecimiento, La imagen nos impactó por la novedad que suponía encontrar un objeto así. Todos empezamos a discutir sobre que representaba realmente. Su aspecto era realmente el de un "petit dimoni", y las conjeturas sobre su significado generaron intensos debates. Finalmente, los rasgos morfológivos de la talla llevaron a plantear a los investigadores que estaban ante la representación del dios astado "Cernunnos", un dios de origen celta. Esta es una hipótesis discutida por algunos investigadores, que la ponen en duda. Sin embargo, no hay muchas otras alternativas fundadas sobre bases sólidas.
  Mi querida amiga y catedrática de Prehistoria de la Complutense, Angeles Querol, al verla un día en el museo de Ciutadella exclamóm medio en broma: "Anda, pero si es un myotragus!!".
Este comentario me ha hecho pensar muchas veces sobre esa idea. Las cuevas y cavernas estaban llenas de esqueletos de estos antiguos habitantes de Menorca y Mallorca, por lo que la hipótesis de Angeles Querol no debe descartarse. Los habitantes de Menorca bien pudieran haberse inspirado en ese animal extinto.
  El hallazgo de Es Mussol está perfectamente documentado y explicado en las publicaciones correspondientes. Es un hallazgo excepcional, puesto que las tallas fueron datadas por C-14 entre el siglo XII y el XI cal a.C., y suponen uno de los pocos ejemplos en Europa de este tipo de objetos.
Es una verdadera lástima que no puedan contemplarse en el marco de las colecciones que se exponen en el Museo de Ciutadella. Los restos de Es Cárritx y de Es Mussol merecerían, por si solos, un espacio expositivo para su contemplación y difusión. Ojalá pronto se les reconozca su papel en la prehistoria de la isla.

Talla de madera representando a un personaje astado. 

Talla representando una cabeza humana. Foto: Simon Gornés.

Una breu historia de les excavacions a l'Hipogeu XXI de Calascoves.

D'aquí a unes poques setmanes sortirà publicada, com a monogràfic de la Revista MAT's de la UIB, la memòria de les excavacions arqueològiques que varem dur a terme, com a codirectors, na Joana Gual i jo. Fa d'açò més de 20 anys, el 1993. Per circumstàncies de la vida, la investigació es va allargar.... i paralitzar durant molt de temps. Ara, finalment, fa un any, la varem poder finalitzar i trobar un lloc on publicar aquesta investigació. 

  Arran de la detecció d'un espoli a que estava sotmes l'hipogeu, la Conselleria de Cultura del Govern Balear ens va donar permís per a la excavació d'urgència. Varem comptar amb l'ajuda de n'Antoni López i en Toni Puertas, i la col·laboració del Museu de Menorca, llavors dirigit per en Lluís Plantalamor. Record que va ser una excavació dura, perquè l'accés a la cova era molt complicat. Haviem de pujar dalt del penyal, baixar i tornar a pujar fins a la plataforma, des de la qual haviem posat una escala i una corda que duia fins a l'entrada de l'hipogeu. 

  Anar era feixuc, però tornar, carregats amb bosses d'ossos, ho era molt més!. Però varem poder dur a terme l'excavació i acabar els treballs. Malauradament, els sediments de l'hipogeu estaven absolutament remanats i no varem trobar cap resta "in situ". Malgrat açò, la investigació de les restes arqueològiques va ser molt interessant i fructífera, i esperam que ajudi a donar un poc més de llum sobre un període poc conegut respecte dels rites funeraris. 

Pujant cap a l'entrada de l'hipogeu.

L'hipogeu te una estructura arquitectónica molt interessant, essent l'únic de tota la necròpolis de Calascoves que te una columna exempta, a la qual se li va excavar un nínxol en el centre, a mode de capelleta. Desconeixem el sentit original d'aquest element, però de ben segur que hi devien col·locar algun objecte -o persona?- a dins. És un dels llocs rellevants de la tomba. Tota ella està excavada artificialment a la roca, però varen respectat una part del sostre on s'hi formava una colada d'estalacmites. Sabem que aquestes formacions naturals tenien un significat important per a les comunitats talaiòtiques, arran de les troballes de la Cova des Càrritx. 

  Aquesta tomba va estar en ús entre el segle IX i el segle IV a.C.tal i com ens assenyalen tant les datacions de C-14 com els objectes que hi varem trobar adins.  També, cal destacar que en el seu interior hi varem trobar restes de unes 180 persones, de tota edat i sexe. En Jose Luis Pérez va fer unes quantes setmanes a Menorca estudiant les restes al Museu.  Varem poder trobar també moltes restes de fusta, pertanyent a les antigues civeres i tauds de llenya que empraven per a enterrar els morts, tal i com es feia a la Cova des Pas, de Ferreries. L'estudi dels tipus de fuestes d'en Marc Noguera és molt interessant. 

  Una altra dada interessant es que, durant el procés de restauració dels materials localitzats -tots ells havien passat dessapercebuts d'una o altra forma als clandestins- varem identificar una anelleta de plata, així com una punta de llança molt característica per la seva forma d'arpó. 

Arracada de plata.

 Entre les restes faunístiques, cal destacar el nombrós conjunt d'ossos de cues de bòvids, que segurament formarien part de les ofrenes o be, també podría significar que formaven part de les pells de bòvids que feien servir per embolcallar als difunts. La Cova des Pas no ha ajudat a desenfilar la qüestió.

Columna central de l'Hipogeu XXI amb el nínxol en el centre. La fotografia és den Toni Seguí. 

En definitiva, tot i que la tomba estava absolutament remenada, varem poder contextualitzar un conjunt de materials arqueològics que ajuden a entreveure una part dels rites funeraris d'un moment de la prehistoria menorquina del qual no en tenim massa informació. Imaginar com devia ser la tomba en el seu estat original, ens fa pensar en la complexitat simbòlica i espiritual de les comunitats prehistòriques menorquines. Realment totes les tombes eren així de riques i complexes? És l'hipogeu XXI un cas excepcional dins la prehistoria de Menorca? El moment en el qual la tomba està en ple ús és un moment de transformacions i canvis a Menorca. Els talaiots estàn en la seva darrera fase constructiva, les navetes funeraries deixen d'emprar-se, i a l'illa arriben ja comerciants orientals -fenicis i més tard probablement grecs- que introdueixen materials de luxe -vi, estatuetes de bronze, instruments i armes de ferro, probablement també teixits i altres mercaderies exòtiques- , que tindran una forta influència sobre les societats prehistòriques menorquines. 

Denes de faiença

Detall de les denes de faiença

 Porta d'accés a l'hipogeu i vista de Calascoves. La foto és den Toni Seguí.

Tot just surti a la llum la memòria, vos ho farem saber. Serà en format digital, així que estarà disponible per a tothom. 

Entorn a les XIII Jornades Històriques de la Societat Històrico-Arqueològica Martí i Bella.

Avui han conclós les XIII Jornades de la Societat Històrico-Arqueològica Martí i Bella, que enguany s'han dedicat al món fenici i púnic a Menorca i a les Balears.
 La veritat és que han sigut bén interessants les jornades. S'han explicat ponències de molt de nivell, amb professors i investigadors de primera línia, i s'ha posat en evidencia, una vegada més, que ha Menorca hi ha un enorme potencial per a posar al descobert. Fan falta recursos i equips d'investigació que hi puguin treballar, La resta és a l'abast. Grates un poc -no ho dic ara només en el sentit d'excavar- i les dades surten a la llum. Dades tan interessants com les posades al descobert per l'equip de la Universitat d'Alacant, amb Fernando Prados i el projecte Modular, estan obrint unes portes que estan oferint ja, espectaculars visions de la nostra prehistoria més recent.
  Les evidencies de que a alguns poblats talaiòtics s'hi varen construir muralles i defenses seguint patrons helenístics -púnics?, grecs? romans?- tal i com ha demostrat l'equip de Modular, ens obre unes perspectives que poden fer reinterpretar una part de la prehistoria i historia antiga menorquina.
  El catedràtic de Historia Antiga Adolfo Dominguez Monedero va fer una exposició brillant i molt documentada sobre el paper dels foners baleàrics, fent un repàs de les batalles en les que varen participar. Especialment destacat va ser el paper que varen tenir a la batalla de Cannas, on una pedrada va deixar fora de combat a un dels dos consuls romans Lucio Paulo, precisament el més capacitat per a les arts de la guerra, deixant al comandament de les tropes al més inepte. Com diu el professor Dominguez, no sabem si el resultat de la pedrada al consul va ser determinant per a la batalla o no, però que hi va poder influir, si que podría ser. El fet que els que tiraven les pedres eren balears, els famosos foners, posa un punt d'interès en aquest fet.
  Les exposicións sobre els derelictes i fondejadors, i les rutes marítimes de navegació i comerç de fenicis i cartaginesos varen ser també molt interessants. El professor Mederos va destacar les importants investigacions duites a terme pel també professor Victor Guerrero, qua han posat les bases sobre aquestes investigacions a les nostres illes i a altres indres de la mediterrània occidental. La influencia que aquests pobles varen tenir sobre les poblacions indígenes de les Balears s'està posant de cada dia més al descobert.

El conjunt de comunicacions presentades també han sigut interessants des de el punt de vista que entraven en detall d'alguns aspectes de les investigacions. Estudis de fauna, de terracotes, de paraments, prospeccions, excavacions, ens han dibuixat un panorama de gran interés, que de ben segur obrirà noves portes a la investigació, i nous interrogants.
  He de dit que a Menorca tenim experts en aquest camp, que han demostrat un gran coneixement de la materia. En Joan De Nicolás ha sigut l'amfritrió que ha possibilitat que el projecte Modular arribi a l'illa, i ell mateix ha demostrat el seu saber i coneixement sobre la prehistoria i historia antiga de Menorca.
  I tot açò gracies a la feina de la Societat Historico-Arqueologica Martí i Bella. Una gran iniciativa que ha de continuar per a les proximes edicions.

Nous interrogants sobre el talaiot de Torelló Vell.

Avui capvespre, mentre esperavem a que arribés l'avión de Palma, sa meva filla i jo hem anat un moment al talaiot de Torelló. És un dels meus monuments preferits, per la seva magnífica conservació, i perque des de dalt es pot contemplar un bon troç del paisatge del llevant menorqui.
  Vaig escriure fa uns dies sobre el possible edifici que tindria adossat aquest monument per la seva banda Est. Avui rallaré del mateix monument turriforme. Torelló és un dels millors exemples de talaiot que es conserva a Menorca, i per aquest motiu està inclós dins la llista indicativa a patrimoni mundial de la UNESCO que ha presentat el Consell Insular de Menorca. Espero que acabi be el procés. HI ha molta feina darrera l'expedient, i pens sincerament que la prehistoria de Menorca, per la seva originalitat, per la seva bona conservació, s'ho mereix.
  Fa temps que hi ha dues pedres del talaiot me tenen intrigat. Son dues pedres que sobresurten el parament exterior del talaiot, i que están totes dues al mateix nivell, just adalt i molt devora la monumental porta adintellada.
És evident que aquestes pedres, planes, varen ser col·locades en aquest lloc amb tota la intenció. Però a día d'avui, és dificil saber quina devia ser la seva funció original. Serien les bases d'alguna estructura de llenya que ha dessaparegut? Quina relació podria tenir amb l'edifici dessaparegut que tenia al davant?

 Són aquestes pedres evidencies de alguna antiga construcció que hi hauría dalt del talaiot i que en ser reformat o reacondicionat, va dessaparèixer?  No sembla que n'hi hagués mes al voltant de la corona superior del talaiot, però és possible, també, que s'hagin romput amb el pas del temps.
  Sabem que dalt del talaiot hi havia una cambra coberta amb grans lloses de pedra, probablement sostingudes per una columna polilítica de grans pedres redones, algunes de les quals han quedat al descobert en llevar una part del vértex geodèsic que hi havia -encara hi és- al cim. M'imagino que la coberta d'aquesta cambra estaría sostinguda per un gran pilar central sobre el que es situarien les grans lloses de la coberta. Devía ser un magnífic exemplar de talaiot. Una pena que la falta de conciencia destruís la cambra per col·locar la base del vértex i, després, la senyal luminosa de l'aeroport que adverteix de la presencia del talaiot. Les excavacions que en Lluis Plantalamor va dur a terme a l'interior de les restes de la cambra superior varen posar al descobert un nombrós conjunt de llumetes d'època romana, per la qual cosa tot indica que el cim i la cambra del talaiot varen tenir un darrer ús com a santuari romà. I és que aquest poblat va tenir gran importància durant aquesta época classica. Coneixem restes arqueològiques de gran interés, com una làpida romana, que actualment és al Museu de Menorca. O la figureta de bronze d'un guerrer, que actualment és a una col·lecció privada de Maó i que va ser trobat a les darreries del segle XIX. O fins i tot, tenim una estatueta d'un porc senglar al·lat, que sembla ser la cimera adornada d'un casc etrusc. El tresoret d'asos romans trobats a una casa prehistórica del poblat, durant les excavacions que va fer na Maria Lluissa Serra, posa encara més en evidencia la riques arqueològica d'aquest indret.
  En definitiva, el talaiot de Torelló és un dels millors talaiots que tenim ara a Menorca, i posa en evidencia la complexitat arquitectónica que suposava la seva construcció, així com els enormes interrogants i llacunes que encara tenim respecte de la seva funció, cronología, i perduració en el temps.

Fotografia que mostra una de les possibles pedres de la columna central de l'habitacle superior del talaiot de Torelló.

El talayot de Torelló

Torelló.

Repasando antiguas fotografías de arqueologia y prehistoria de Menorca, ha aparecido esta que reproduce el talayot de Torelló Vell. Por la indumentaria de los personajes que aparecen en ella,  pero sobre todo por observarse el vértice geodésico, podemos situarla entre 1940 y 1950 del siglo pasado. Los vértices geodésicos son antiguas marcas topográficas, que ayudaban a situar las referencias geográficas necesarias para la elaboración de mapas, topografías, etc. Se buscaban sitios elevados para emplazarlos, tales como colinas, montes y, como no... los talayots. Es frecuente que en muchos de ellos los veamos todavía, aunque el Consell Insular empezó ya a retirarlos por su afectación a la contemplacion e integridad de estos monumentos prehistóricos. Sin embargo, estas marcas todavía hoy están protegidas por la ley, y está penada su destrucción. 

La fotografia que sigue a continuación aporta mucha información sobre el talayot más grande del poblado. Puede observarse perfectamente como en la cima ya está emplazado el vértice geodésico que, para nuestra desgracia, destruyó la antigua cámara superior que, por noticias orales, sabemos que conservaba intacta su cubierta de piedra. Este dato fue corroborado recientemente, durante el intento de eliminación de la base de hormigón del vértice, puesto que se usaron las antiguas piedras de las columnas y pilares de la antigua cámara prehistórica para conformar la base del vértice geodésico. Por la forma que tienen las piedras, podemos deducir que los pilares eran de sección circular. 

 Pero no es este el motivo de esta nota, sino que, tras observar esta antigua fotografía, y compararla con una de actual, pueden observarse interesantes detalles que nos indican como era realmente este monumento en la antigüedad. En la fotografía en blanco y negro observamos que hay un gran muro en forma de L que discurre por su lado Este y se apoya finalmente en su extremo final sobre el paramento exterior del talayot -justo delante de la puerta elevada-, En la foto podemos observar como un personaje está de pie en el límite superior de este muro, justo delante del portal adintelado. Comparando esta primera foto con la foto que sigue a continuación, observamos que este antiguo muro hoy ha desaparecido. Su impronta sobre el paramento exterior del talayot todavía puede apreciarse por un ligero cambio de color en la pared. Según mi parecer, ese muro es la evidencia de que en esa parte se situaba otro edificio adosado al gran talayot, de una forma similar -probablemente más pequeño y de otra tipología- al que observamos hoy en día en el espectacular poblado de Curnía Nou, y en otros talayots de Menorca. La fotografía no ofrece más detalles sobre la dimensión real de ese edificio adosado... ¿o quizá fuera una rampa?. 

Las excavaciones llevadas a cabo durante los años 80 del siglo pasado por el equipo del Museu de Menorca y bajo la diirección de Lluis Plantalamor pusieron al descubierto algunas estructuras basales al pié del talayot. Por la forma que tiene una de ellas -alargada y siguiendo la linea del talayot- quizá pertenezca a los cimientos de ese antiguo edificio. La forma de esta estructura nos abre, así, nuevas preguntas sobre la forma y el concepto arquitectónico original de este tipo de monumentos. 

Ahí os dejo otro interrogante sobre la prehistoria de Menorca.   

Enderrocar el monument al Baleares?

Enderrocar el monument al Baleares?

En les darreres setmanes esteim assistint al debat que s'està produint sobre l'enderroc o no de l'anomenat monument al Baleares, sobre el que hi voldria afegir algunes reflexions per si es poden tenir en compte respecte del futur del monument i el seu significat per a les generacions futures. El Baleares, buc de l'armada franquista, va ser torpedejat i enfonsat el 6 de març de l'any 1938 per bucs de l'armada republicana, amb el resultat de quasi 800 morts i molts de ferits. L'any 1948, va ser erigit a Sa Feixina, un monòlit que, amb la pompa i el llenguatge del règim franquista, rememorava l'enfonsament i recordava els mariners morts en aquesta acció bèl·lica.

Durant el mandat d'Aina Calvo, i en aplicació de la Llei de Memòria Històrica, se li varen llevar tots els símbols franquistes i demès parafernàlia, convertint-lo en un memorial a totes les víctimes de la Guerra Civil, «amb la voluntat de no oblidar mai l'horror de les guerres i les dictadures». Em va semblar una decisió intel·ligent, que s'ha aplicat a altres molts d'indrets. No fer bàndols, i integrar en el record a totes les víctimes. I respectar l'element patrimonial. Aquesta darrera vessant es la que m'agradaria ressaltar. La història està plena de monuments erigits per mals reis i emperadors, per mals presidents i mals dirigents. I alguns d'ells són símbols que avui compleixen una funció social pedagògica i didàctica de record, d'ensenyament, i de lliçó a aprendre per no repetir errors.

Me ve al cap ara mateix el mur de Berlín, aixecat pel règim comunista de l'antiga República Democràtica Alemanya. Un mur que va separar una ciutat, a famílies senceres i que va provocar molts de morts, ara és un símbol de concòrdia i un atractiu cultural de la ciutat. Era tanta la ràbia que havia aixecat el mur que, una vegada en descomposició el règim, aquest quasi desapareix baix els cops de pics i martells. I es va haver de protegir un tram per no perdre un tros de la historia de la ciutat. El projecte museogràfic ajuda a la seva interpretació, fa pedagogia dels fets que hi varen tenir lloc al seu voltant. Que hagués passat si s'hagués destruït tot el mur? En el meu entendre hauríem perdut un be patrimonial.

Un altra exemple. Els camps de concentració nazis. L'exemple del màxim horror a que pot arribar l'espècie humana. I és la pròpia comunitat jueva, la víctima principal dels horribles fets que hi tingueren lloc, la que demana i vol que es mantinguin obert Mathausen, Auschwitz, Dachau, i altres noms de la ignomínia, per tal que la gent pugui conèixer, de primera ma, l'horror del que va passar. Conèixer per entendre, mitjançant el patrimoni històric, per no oblidar . Conèixer per aprendre, una vegada mes, a no repetir els errors del passat. Els exemples serien interminables: els camps de concentració i extermini del règim comunista de Pol Pot a Cambotja, el memorial de les massacres de Tutsis a Ruanda, els castells negrers de Ghana… Tots ells representen el pitjor de la raça humana. Però molts d'ells són actualment patrimoni mundial, estan museïtzats i serveixen per difondre un missatge de record, de no oblit, però també de concòrdia i esperança en el futur. Però cap d'ells ha sigut destruït ni desmuntat del seu lloc. Perquè formen part de la història, per molt indignant per a la raça humana que hagi estat el seu origen i ús.

Darrerament podem veure accions on el patrimoni mundial és objecte d'atacs brutals, precisament pel significat que te per al món occidental la cura cap al patrimoni històric. Perquè així ens transmeten el missatge de que destrueixen la nostra cultura, en una demostració d'ignorància suprema. Perquè destruint Palmira, els budes de Bamiyan o els arxius medievals de Tombuctú, ens transmeten un missatge contra els nostres valors y la nostra consideració envers la cultura i el patrimoni històric. És precisament aquesta intolerància la que s'ha de superar. Entenc perfectament a qui es pot sentir ofès per la presència del monòlit. Entenc als qui es senten ofesos quan senten que es vol destruir o desmuntar el monument. Però crec que destruint-lo o removent-lo del seu lloc -el desmuntatge no es aconsellable, com s'exposa a un informe de la UIB-, donam un mal exemple. Demostram que no som capaços de superar un fet com si ho han sabut fer els alemanys, els jueus, els cambotjans o els tutsis. I en aquests darrers casos, pens que els exemples superen al primer en gravetat. I demostram que no som capaços d'explicar uns fets amb objectivitat i amb afany de superació.

Jose Simon Gornés Hachero.

Arqueòleg i membre de ICOMOS España.