Enderrocar el monument al
Baleares?
En les darreres setmanes esteim
assistint al debat que s'està produint sobre l'enderroc o no de
l'anomenat monument al Baleares, sobre
el que hi
voldria afegir algunes reflexions per si es poden tenir en compte
respecte del futur del monument i el seu significat per a les
generacions futures. El Baleares, buc de l'armada
franquista, va ser torpedejat i enfonsat el 6 de març de l'any 1938
per bucs de l'armada republicana, amb el resultat de quasi 800 morts
i molts de ferits. L'any 1948, va ser erigit a Sa Feixina, un monòlit
que, amb la pompa i el llenguatge del règim franquista, rememorava
l'enfonsament i recordava els mariners morts en aquesta acció
bèl·lica.
Durant el mandat d'Aina
Calvo, i en aplicació de la Llei de Memòria Històrica, se li varen
llevar tots els símbols franquistes i demès parafernàlia,
convertint-lo en un memorial a totes les víctimes de la Guerra
Civil, «amb la voluntat de no oblidar mai l'horror de les guerres
i les dictadures». Em va semblar una decisió intel·ligent, que
s'ha aplicat a altres molts d'indrets. No fer bàndols, i integrar en
el record a totes les víctimes. I respectar l'element patrimonial.
Aquesta darrera vessant es la que m'agradaria ressaltar. La història
està plena de monuments erigits per mals reis i emperadors, per mals
presidents i mals dirigents. I alguns d'ells són símbols que avui
compleixen una funció social pedagògica i didàctica de record,
d'ensenyament, i de lliçó a aprendre per no repetir errors.
Me ve al cap ara mateix el
mur de Berlín, aixecat pel règim comunista de l'antiga República
Democràtica Alemanya. Un mur que va separar una ciutat, a famílies
senceres i que va provocar molts de morts, ara és un símbol de
concòrdia i un atractiu cultural de la ciutat. Era tanta la ràbia
que havia aixecat el mur que, una vegada en descomposició el règim,
aquest quasi desapareix baix els cops de pics i martells. I es va
haver de protegir un tram per no perdre un tros de la historia de la
ciutat. El projecte museogràfic ajuda a la seva interpretació, fa
pedagogia dels fets que hi varen tenir lloc al seu voltant. Que
hagués passat si s'hagués destruït tot el mur? En el meu entendre
hauríem perdut un be patrimonial.
Un altra exemple. Els camps
de concentració nazis. L'exemple del màxim horror a que pot arribar
l'espècie humana. I és la pròpia comunitat jueva, la víctima
principal dels horribles fets que hi tingueren lloc, la que demana i
vol que es mantinguin obert Mathausen, Auschwitz, Dachau, i altres
noms de la ignomínia, per tal que la gent pugui conèixer, de
primera ma, l'horror del que va passar. Conèixer per entendre,
mitjançant el patrimoni històric, per no oblidar . Conèixer per
aprendre, una vegada mes, a no repetir els errors del passat. Els
exemples serien interminables: els camps de concentració i extermini
del règim comunista de Pol Pot a Cambotja, el memorial de les
massacres de Tutsis a Ruanda, els castells negrers de Ghana… Tots
ells representen el pitjor de la raça humana. Però molts d'ells són
actualment patrimoni mundial, estan museïtzats i serveixen per
difondre un missatge de record, de no oblit, però també de
concòrdia i esperança en el futur. Però cap d'ells ha sigut
destruït ni desmuntat del seu lloc. Perquè formen part de la
història, per molt indignant per a la raça humana que hagi estat el
seu origen i ús.
Darrerament podem veure
accions on el patrimoni mundial és objecte d'atacs brutals,
precisament pel significat que te per al món occidental la cura cap
al patrimoni històric. Perquè així ens transmeten el missatge de
que destrueixen la nostra cultura, en una demostració d'ignorància
suprema. Perquè destruint Palmira, els budes de Bamiyan o els arxius
medievals de Tombuctú, ens transmeten un missatge contra els nostres
valors y la nostra consideració envers la cultura i el patrimoni
històric. És precisament aquesta intolerància la que s'ha de
superar. Entenc perfectament a qui es pot sentir ofès per la
presència del monòlit. Entenc als qui es senten ofesos quan senten
que es vol destruir o desmuntar el monument. Però crec que
destruint-lo o removent-lo del seu lloc -el desmuntatge no es
aconsellable, com s'exposa a un informe de la UIB-, donam un mal
exemple. Demostram que no som capaços de superar un fet com si ho
han sabut fer els alemanys, els jueus, els cambotjans o els tutsis. I
en aquests darrers casos, pens que els exemples superen al primer en
gravetat. I demostram que no som capaços d'explicar uns fets amb
objectivitat i amb afany de superació.
Jose Simon Gornés Hachero.
Arqueòleg i membre de ICOMOS
España.
