Los colgantes bicónicos de bronce en la Prehistoria de Menorca.

Artículo sobre colgantes bicónicos en la prehistoria de Menorca

  Recientemente la revista MATerialidadeS, Perspectivas actuales en cultura material, editada por la UIB, ha publicado un articulo elaborado por mi, a raíz del estudio que realicé sobre los denominados "colgantes bicónicos". Són unos objetos muy peculiares, característicos de la prehistoria de Menorca y que solo se han localizado, por el momento, en la isla de Menorca. Son por tanto, objetos genuinos, únicos y propios de la cultura talayótica menorquina. 

 Fabriccados con aleación de bronce o incluso de plomo, están formados por dos troncos de cono unidos por la base, dejando un espacio cónico-tubular que atraviesa toda su longitud. Deben su nombre al engrosamiento bicónico de su parte central. Este objeto parece haberse fabricado a partir de una única pieza realizada con un molde de fundición de dos valvas, aunque no es descartable que algunas piezas –especialmente las más complejas- estén fundidas a la cera perdida. Será necesario llevar a cabo análisis de rayos X para determinar su estructura interior, y precisar más sobre su fábrica y confección. En unos pocos casos, se ha conservado un apéndice terminal en forma de bola esférica unida a un vástago de forma rectangular, en cuyo extremo se localiza un agujero a modo de ojal. Esta circunstancia lleva a pensar que un cordel o ligazón que discurría por el interior de la pieza, mantenía unida la bola a la pieza bicónica, permitiendo por tanto su movimiento y sujeción de ambas piezas al mismo tiempo. 

Este tipo de objetos aparecen mayoritariamente en yacimientos funerarios, tanto en cuevas naturales con muro ciclópeo (Calascoves, cuevas LXXVIII, Es Càrritx, Cova des Mussol), como en hipogeos de planta sencilla (Calascoves, hipogeos XI, XXII, LXXVIII, LXXX), aunque también se ha localizado un ejemplar en el asentamiento de naviformes de Clariana (Plantalamor, 1991: 24), y otro en el asentamiento de Trebalúger (Gual, et alii, 1991). En el sepulcro de triple paramento de Son Olivaret (Plantalamor et alii, 2008) se localizaron tres ejemplares elaborados sobre diferente materia prima (calcita, plomo y bronce). Son interesantes tanto las presencias como las ausencias de bicónicas en determinados yacimientos. Uno de las cuevas menorquinas paradigmáticas, la excepcionalmente bien conservada Cova des Pas (Fullola et alii, 2007), no aportó ni un solo ejemplar de bicónica, lo que puede servirnos para hipotetizar sobre el uso temporal de estos objetos.

Desconocemos, sin embargo, la situación y emplazamiento original de estas piezas y su papel en los ajuares funerarios depositados en el interior de las tumbas, así como los contextos arqueológicos concretos con los que se asocian. En La naveta de Sa Torreta, Murray localizó un bicónico junto al tórax de un individuo (Murray, 1934: 27), mientras que Veny localizó otro junto a una clavícula en la naveta de La Cova (Veny, 1992).

 En la Cova d’es Mussol (Ciutadella) se localizó una bicónica entre los contextos de un enterramiento colectivo (Lull et alii, 1999). La datación radiocarbónica del nivel II de la sala 1 nos indica que estos objetos pudieron usarse torno a la transición del II y el I milenio cal ane, aunque como también señalan estos autores, citando a Veny (1982: 312-314), pudieron estar en uso en algunos hipogeos de planta sencilla de Calascoves hasta el siglo VIII-VII ane. Sin embargo, es muy posible que los hipogeos del Tipo I de esta necrópolis, en los que se documentaron colgantes bicónicos puedan definirse como las tumbas más antiguas dentro de su grupo tipológico (como el hipogeo nº 11 y el hipogeo nº 80), puesto que en ninguna de ellas se localizaron utensilios de hierro, cuya presencia en Menorca puede rastrearse hasta inicios del primer milenio ane, a tenor de los datos proporcionados por Es Forat de Ses Aritges. Según Lull (et alii 1999: 117), los paralelos formales más próximos a estas piezas se sitúan en el Midi francés, donde se documentan objetos de un gran parecido formal con los menorquines. Sin embargo, la cronología de las cuentas francesas –se datan en el calcolítico-, pone un interrogante más sobre estas piezas menorquinas, puesto que hay una gran distancia cronológica entre las piezas del sur de Francia y las menorquinas.

Las bicónicas no son objetos exclusivamente funerarios. En los naviformes de Clariana, se recuperó un ejemplar de pequeño tamaño, así como otro en el hábitat de Trebalúger, en Es Castell (Plantalamor et alii, 2009), por lo que a pesar de que cuantitativamente se han localizado muchos más en ambientes funerarios, no puede decirse que sea un objeto de “uso” exclusivo funerario, aunque su “vocación” mayoritaria sea esa.

  El análisis comparativo de los contextos arqueológicos y de dataciones radiocarbónicas de la Cova des Carritx y la Cova des Mussol, los sepulcros de Ses Arenes de Baix y Son Olivaret, y los hipogeos VII y IX de Calascoves, podría situar su uso general entre el 1200 y el 800 cal ane, coincidiendo con el uso generalizado –primero- y abandono –después- de las navetas funerarias y las cuevas naturales con muro ciclópeo, tal y como parece apuntarse en la Cova des Pas. 

  Evidentemente, no es la primera vez que se estudian y analizan estos objetos. Cristobal Veny, Luis Plantalamor-Massanet, o el equipo de la UAb, son algunos de los investigadores que han dedicado varios articulos a la descripción e interpretación de estos interesantes objetos. Sus conclusiones apuntaban hacia un objeto claramente original, pero de función decorativa. Veny lo definía como cabeza de cetro o colgante, y Plantalamor lo situaba más como un pasador vinculado con la vestimenta. Todos coincidimos en la cronología de estos elementos. Hay que situarlos entre el 1100 y el 800 cal a.C.

Sin embargo, el enfoque que nosotros le damos es distinto. En primer lugar, porque se lleva a cabo un análisis morfométrico de todas las piezas conocidas por el momento. Eso significa que se miden, pesan y tabulan todos los parámetros métricos de estos objetos para elaborar una base de datos que pueda ser computada y analizada matemáticamente. En segundo lugar, se analiza su composición, morfología y estructura interna con diferentes análisis: de difracción, de rayos X, estadísticos. Todo ello con el objetivo de obtener el máximo de información sobre estas piezas. 

 Los resultados preliminares apuntan a que estos objetos no son tanto decorativos como instrumentales. Es decir, este objeto es más un instrumento -o forma parte de un instrumento más complejo, elaborado con materiales perecederos que no han perdurado- que un objeto decorativo. 

Nos ha faltado tiempo para hacer un nuevo análisis: el experimental. Nuestro próximo objetivo es reproducir uno de estos instrumentos, y experimentar acciones y movimientos con el. En las conclusiones preliminares apuntábamos a que este objeto pudiera ser un ponderal o elemento similar, a tenor de las medidas estándar con los que se fabricaban en toda Menorca. Hay hasta tres tamaños estándar de estas piezas, determinadas perfectamente por los análisis estadísticos y morfológicos aplicados, lo que nos lleva a pensar que el peso y la forma eran importantes a la hora de su manejo. 

sin embargo, deberá ser la arqueología experimental la que pueda darnos mas luz e información sobre este enigmático objeto. El ingenio de los artesanos talayóticos puede descubrirse con la determinación funcional de este instrumento. 

Para saber más: 

GORNÉS HACHERO, J.S; (2016). Sociedad y cambio en Menorca: sistematización de los contextos arqueológicos de las navetas funerarias entre el 1400 y el 850 cal ane. Tesis Doctoral. Universidad Autónoma de Barcelona. ISBN: 9788449066122.

 GUERRERO, V.M; CALVO, M; GARCÍA, J; GORNÉS, S. (2007) Prehistoria de las Islas Baleares. Registro arqueológico y evolución social antes de la Edad del Hierro. BAR International Series 1690. Oxford.

LULL, V. MICÓ, R. RIHUETE, C. RISCH, R. (1999). La Cova des Càrritx y la Cova des Mussol. Ideologia y Socieclad, en la Prehistoria de Menorca. Barcelona. Consell Insular de Menorca.

MONTERO, I.; GORNÉS, J.S.; DE NICOLÁS, J.; GUAL, J. (2006). “Aproximación a la metalurgia prehistórica de Menorca entre 2000 y el 650 cal. aC.”  Mayurqa 30, Palma, pp. 289-306.

PLANTALAMOR MASSANET, Ll. (1991a). L’arquitectura prehistòrica y protohistòrica de Menorca y el seu marc cultural. Treballs del Museu de Menorca, 12. Maó.

PLANTALAMOR MASSANET, Ll., SASTRE MOLL, J.; VILLALONGA GARCIA, S. (2009). “Les llàgrimes bicòniques a l’Illa de Menorca”. En Revista Randa, nº 62. Volumen dedicado a Miscel·lania Gabriel Llompart, II. Ed. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona. Pgs. 5-29.

 VENY MELIÁ, C. (1982). La necrópolis protohistórica de Cales Coves, Menorca, Bib. Preh. Hisp., XX Madrid.

VENY MELIÁ, C. (1992). Las navetas de Menorca. A “La Sardegna nel Mediterraneo tra il Bronzo Medio e il Bronzo Recente (XVI-XIII Sec. a.C.), 1987. Selargius-Cagliari. pp.443-472.

Bicónico localizado en el hipogeo IX de Calascoves (Alaior)

Bicónico de la naveta de Binimaimut (Mahón)

Análisis rayos X sobre uno de los bicónicos

Análisis  rayos X sobre un bicónico con esfera terminal.

Bicónico de S'Alblegall, Ciutadella. Museu de Menorca.

Clasificación de los colgantes bicónicos, según S. Gornés. 

Diagrama de cajas de los colgantes bicónicos, según S. Gornés.

Gráfico de correlaciónes de las bicónicas, según S. Gornés

Talaiots i les barraques menorquines, una perduració d'una tècnica constructiva ancestral?

Fa estona que li don voltes al tema de la semblança constructiva que tenen alguns talaiots i les conegudes barraques menorquines. Se que en Toni Camps i en Xisco Isbert varen donar una xerrada al Cercle Artistic el 2016 sobre aquesta questió, a la que malauradament no hi vaig poder assitir. Pero des de llavors hi he pensat, sovint quan en redactava els darrers paràgrafs de la meva tesi doctoral i ho posava en relació amb la construcció de determinats monuments.
Els talaiots són construccions prehistóriques, que aparèixen a Menorca al voltant del 1100/1000 a.C. i que adopten una variada tipologia de formes i plantes. Però molts d'ells tenen una cosa en comú: La seva tècnica construtiva, consistent en estalonar diversos folres de pedra en sec un sobre altra, com si fos una ceba amb diferentes capes de pedres que se recolzen unes sobre altres, formant un cos massis. Aquesta és una tècnica ja coneguda des dels treballs d'excavació a Torre den Gaumés duites a terme per Guillem Rosselló-Bordoy, i documentada també clarament durant les nostres excavacions al talaiot de Biniparratx Petit (Sant Lluís). El folre exterior sempre éstá format per grans pedres a la base, i de més petites a mida que guanya alçada. Els folres interiors están construits amb pedres més petites, però tot en conjunt, constitueix una sòlida construcció que ha perdurat en un raonable estat de conservació fins els nostres dies.

En aquesta imatge es poden veure perfectament els esglaons que formen per la pèrdua de diferents capes dels folres exteriors al talaiot central de Torre den Gaumés. 

En aquest punt, Google Earth ens ajuda a observar aquestes característiques des del cel, arrán de les recents excavacions a diferents talaiots, molt especialment el de Curnia (Maó), en que l'equip del Museu de Menorca ha excavat la part superior, deixant a la vista l'estructura interna d'aquest magnífic i interessant talaiot. El de Curnía sense cap dubte és el més cridaner, i tot i que la imatge presa de Google Earth no te massa definició, se'n pot veure perfectament l'estructura.

Talaiot de Curnia Nou (Maó), en una imatge presa de Google Maps. 

Però hi ha molts d'altres exemples, com el talaiot petit de So Na Caçana (se que anomenar-lo talaiot pot ser algo agoserat, si), o el talaiot de Binixica, o el de Sa Torreta de Tramuntana. Aquests dos darrers s'allunyen dels talaiots diguem-ne "classics", és cert, però ens poden donar una idea visual del que intento explicar.

Conjunt prehistòric de So Na Caçana. 

"Talaiot petit" de So Na Caçana. 

Talaiot de Binixica. 

Talaiot de Sa Torreta de Tramuntana. 

  Com deia abans, l'estructura d'aquests talaiots es sembla moltissim a la estructura que adopten algunes de les conegudes barraques menorquines, especialment les que estan disperses pel terme de Ciutadella, que són de les més monumentals.

Fotografia presa d'un video de Drone-Sky

Fotografia presa d'un video de Drone-Sky, d'una barraca del nort del terme de Ciutadella. 

Barraca de Ses Arenes de Baix, fotografia presa de Google Earth. 

En el meu entendre, la tècnica constructiva que fan servir uns i altres, els monuments prehistòrics i les barraques del segle XIX, són molt similars, i l'estudi de les forces i dels murs que els sostenen han de tenir el mateix principi. Crec que els arqueòlegs hauriem d'emprendre un seriós estudi comparatiu d'uns i altres i segur que aprendriem moltissim sobre els antics talaiots.


Bibliografía.

ANGLADA FONTESTAD, M; FERRER ROTGER, A.; PLANTALAMOR MASSANET, L. ; RAMIS, D ; VAN STRYDONCK, M ; DE MULDER, G. (2014). Chronological framework for the Early Talayotic Period in Menorca : The settlement of Cornia Nou. Rev. Radiocarbon, vol. 56, nº 2, pp. 411-424. University of Arizona. 

Guerrero. V.; Gornés, S.; Hernández, J.; Nicolás. Joan de; Morales, J.; Morales, A; Pino, B. (2007). “Avanç de les investigacions arqueològiques realitzades a l’assentament de Biniparratx Petit (Sant Lluís)”. A L’Arqueologia a Menorca: Eina per al coneixement del passat. Coleccio Llibres del Patrimoni Històric i Cultural nº 3. Consell Insular de Menorca. Pgs. 9-51. Maó. 

Victor Guerrero-Ayuso, in memoriam

Sabía que el doctor Victor Guerrero-Ayuso estaba muy mal de salud. Desde hace unos años, sufría las consecuencias de una cruel enfermedad -como todas, ¿que enfermedad no es cruel?- que le ofuscaba su natural ímpetu y vigor. Uno nunca se acostumbra a una noticia de esta naturaleza. Víctor se ha ido. Pero nos ha dejado su recuerdo como persona, nos ha dejado su inteligente sentido del humor, y nos ha dejado una obra intelectual y académica inmensa. Nos ha dejado algunos de sus proyectos sin terminar. Y nos ha dejado la responsabilidad de recordarle como uno de los arqueólogos más activos y productivos de las Islas Baleares. Sus libros, sus artículos, tocan casi todos los aspectos de la prehistoria. Desde los orígenes y primera ocupación de las islas, hasta la romanización. Son referentes obligados sus estudios y publicaciones sobre el calcolítico, la edad del bronce, la primera edad del hierro, el impacto púnico en Mallorca, los santuarios postalayóticos, los ritos funerarios en la prehistoria, y sobre todo, especialmente interesante en sus últimos años, el análisis y estudio de los artilugios náuticos y la navegación en la prehistoria, siendo uno de los referentes nacionales e internacionales en esta materia. Nos deja un segundo libro sobre la materia casi terminado. Y todo ello gracias a su enorme capacidad de trabajo, a su facilidad a la hora de escribir, y a su capacidad de ordenar datos, conceptos e hipótesis.
Víctor ha embarcado en su último navío. Lo imagino en la proa, junto a la acroteria de cabeza de toro talayótico, oteando en lontananza, navegando con destino a poniente a explorar nuevos mundos con su infinita curiosidad y su energía ciclópea. Buen viaje, maestro. Bon viatge, amic meu. Et seguirem trobant a faltar.

Victor, accediendo a la Cova des Pas, en Ferreries, ayudado por Josep Riera.

https://ultimahora.es/noticias/local/2017/11/22/309107/fallece-doctor-victor-guerrero-ayuso-profesor-jubilado-prehistoria-uib.html

Anglicismes i patrimoni linguístic, una feina de recuperació i conscienciació.

He volgut recuperar avui, un fragment d'una intervenció que vaig fer al Parlament de les Illes Balears el 13 de març de 2003, en un debat sobre la recuperació dels anglicismes de Menorca. 

És aquest un dels patrimonis linguístics que més ens caracteritza, i del qual, desafortunadament, n'esteim perdent la costum d'emprar-lo. És cert que les paraules que ens queden són molt especifiques d'alguns ámbits. La família semàntica més coneguda està relacionada amb les begudes i amb els menjars, com puguin ser el gin, el groc, el sèngri, el bitter, el pepelman, el punch. També en els jocs, sobretot amb els mèrvils, -o canicas en castellà-, o el joc de ple. També hi ha un grup nombrós que donen nom, sobretot, a eines de fuster, de mestres d’aixa i de mobles. També hi ha un altre grup connectat amb la casa, com puguin ser boinder, moc o xoc. I finalment l’argot militar, converax, verius, mitjamens, rofils, etcètera. Les expressions fetes també són un petit tresor -"duu els dèvils, no val un peni, quatre jans i un boy, ull blec-, destacant-ne l'expressio pagesa per cridat al ramat vacú, amb el famós "ox, ox, ox", que vol dir bou. Sempre he pensat que calia dur a terme accions concretes per a donar-lo a conéixer i difondre'l, sobre tot entre les generacions més joves. 

The Golden Farm, o Sant Antoni, a s'altra banda des Port. 

Aqui vos copio el text tal qual surt al diari de sessions: 

“Es bricbarca anglés recalava mansós enmig del port de Maó. Un bot culer salpava de Bloody Island, s’hospital militar, i s’atracava cap a baixamar amb quatre jans i un boi. Anaven a fer un trinqui a sa bodega de’n Peter, on es servia bon gin i rum, i on era famós es groc que s’hi feia. Sa bodega sempre anava ben servida de mens, ja que ben devora hi havia els bèrecs de s’armada anglesa. Un poc més enfora hi havia també es magatzem d’en Jony, on hi havia plenti de tot. A ses miledis angleses els hi agadava molt anar-hi a comprar pinxes, cocs i altres coses. Adafora hi feia feina un mestre d’aixa. Emprava amb maestria es jac, per llimar una fusta, i tenia a mà altres eines com ruls, escrepels i tornescrús. En Franc, que així es deia es mestre d’aixa, tenia fama de cordar bons estrops, malgrat que molts del poble consideraven que duia els dèvils dintra, probablement perquè abusava des sèngri. Defora del magatzem hi havia un grupet d’al·lots que jugàven a mèrvils, “Pol·lis”, cridava un d’ells, mentre es preparava des de s’entonx, a llençar es níquel cap es camp de joc. Una filleta deia al germà que s’estimava més jugar a quic, que s’avorria. Dos mens fumant en galip, feien xànquens en saludar-se, sense perdre atenció a un xumeca que, bòtil en ma, roagava una poma d’en Kane. Una senyora s’ho mirava tot des des boinder, que deixava veure un saidbord de moguin, que segur valia molts de penis. La senyora es servia un suc fosc que ruixava des tiquitil, que acompanyava amb un bon tros de pudin. Es xumeca ja demanava faitim, i un men l’advertia que si no feia sedon li posaria un ull blec. Verigut, va dir el xumeca, mentre prenia siti.” 

Bloody Island, l'a Illa del Rei abans de la restauració feta pels voluntaris. 

Un santuari punico-talaiòtic al poblat de Biniparratx Petit de Sant Lluís?

Un santuari punico-talaiòtic al poblat talaiòtic de Biniparratx Petit de Sant Lluís? 

Des de finals del segle XIX es coneixen algunes troballes notables del jaciment talaiòtic de Biniparratx Petit i de Biniparratxet en el terme municipal de Sant Lluís: dues figuretes de bronze i unes terracotes de ceràmica que sovint han fet pensar en l’existència d’un lloc de culte no localitzat del que podien haver sortit. El que es pretén en aquesta comunicació és comentar explícitament aquelles velles troballes en el seu marc contextual tant com això sigui possible.

La zona arqueològica on es produïren aquestes troballes es coneix amb diferents noms perquè abraça fi nques i propietats diferents. En l’Inventari de Monuments Prehistórics i Protohistòrics (IMPP) que va publicar J. Mascaró Pasarius en 1967, consten amb el núm. 2088 Biniparratx Petit i el núm. 2089 Biniparratxet. Anys més tard amb la publicació de la carta arqueològica de 1982, el núm. d’inventari 2088 té el nom de Biniparratxet Petit nom que sembla erroni ja que no es correspon ni amb l’IMPP ni amb la cartografi a. En aquesta publicació, el primer registre es defi neix com un talaiot i restes d’un poblat al sud del qual “sembla que hi havia un recinte de taula”; el segon registre es defi neix com a restes en mal estat on s’hi va trobar un Odysseus. Cal assenyalar que gràcies a estar inclosos en l’IMPP, aquesta zona arqueològica i totes les demés en ell

incloses, passaren a tenir la màxima protecció jurídica l’any 1985 amb l’aprovació de la llei del patrimoni històric espanyol en considerar-les Bé d’Interès Cultural.

Tors d'una figura femenina de terracota trobada a Biniparratx Petit  l'any 2000, per l'equip d'excavació de la UIB. 

2. Historia de les investigacions.

Les primeres notícies sobre l’existència del poblat es refereixen a la troballa de les figuretes de bronze, que més endavant s’analitzen, que foren trobades amb altres objectes decantant estructures talaiòtiques per a preparar sementers i per la construcció del camí conegut com Volta des Milord, tal com explicà Vives lacònicament (Vives 1909, 74-75, fi g. 125) i que s’incorporaren a la col·lecció arqueològica de Joan Pons i Soler, creada a Maó en la segona meitat del segle XIX, parcialment conservada el dia d’avui a la mateixa ciutat pels seus hereus que la mantenen inaccessible tant per al públic com pels investigadors. Les fi guretes van ser estudiades per investigadors de principis de segle XX (Albertini 1905, 346; Hernández Sanz 1908b, 125; García y Bellido 1948, 107-108) i en el catàleg de fi gures de bronze de la prehistòria insular de M. Orfi la 1983, 130 i 133).

En 1964 la construcció de l’aeroport danyà notablement les restes del poblat de Biniparratx Petit, Biniparratxet i també del de Son Seguí desaparegut sota les pistes i del de Torelló situat en la capçalera nord. Part dels danys es perceben en les fotografi es que va publicar Mascaró Pasarius en 1982. Pocs anys després, segurament degut a l’afectació que provocaren les obres, en 1967, Maria Lluïsa Serra, directora aleshores del Museu i Arxiu de Menorca, va dur a terme alguns treballs que tot i no publicar-se deixaren algunes fotografi es on s’aprecien restes al voltant del talaiot principal avui desaparegudes.

Sabem també, que va realitzar l’excavació arqueològica d’una part d’una de les cases posttaliòtiques o cercles que, com veurem més endavant, l’equip de la Universitat de Barcelona va fi nalitzar i va batiar amb el nom de Cercle María Lluissa Serra.

En 1994 una sèrie d’obres en el nou tancament perimetral de l’Aeroport de Menorca i l’ampliació de la zona de seguretat de la pista afectaven directament un dels cercles i AENA plantejà l’excavació arqueològica i trasllat que dirigí Joan de Nicolás. El treball realitzat va contribuir al coneixement d’aquest tipus d’edifi cis i a la conservació d’una casa amb la seva sala hipòstila annexa que a ara es pot contemplar en els jardins del recinte aeroportuari.

Les darreres investigacions en el poblat es realitzaren en quatre campanyes entre els anys 2000 i 2003 gràcies a un conveni de col·laboració signat per AENA, Consell Insular de Menorca, Institut Menorquí d’Estudis, Universitat de les Illes Balears, Universitat de Barcelona i Ajuntament de Sant Lluís (Gornes 2002). En retirar-se el patrocini d’AENA que subvencionava gran part del projecte, la investigació es va aturar en 2003. La investigació va consistir en l’excavació arqueològica de quatre sectors: 1) talaiot i casa adossada (V.M. Guerrero UIB), base talaiot (J. de Nicolás), cercle Mª Lluïsa

Serra (J. Hernández Gasch UB).

Jordi Hernandez, Simon Gornés, i representants de les institucions que donaren suport al projecte Nemesio Suarez (AENA), Josep Portella (CIM) i Miquel Pons Victory (Ajuntament de Sant Lluís) durant la presentació del projecte l'any 2000. 

Podreu trobar l'article sencer en aquest enllaç: https://www.academia.edu/31593280/Indicis_dun_santuari_punico-talai%C3%B2tic_en_el_poblat_de_Biniparratx_Petit_Sant_Llu%C3%ADs_

https://gabinetedeestudiospatrimoniales.com/

El castillo de Castilnuevo, (Molina de Aragón, Guadalajara): ¿la Ínsula Barataria de El Quijote?

El castillo de Castilnuevo, (Molina de Aragón, Guadalajara): ¿la Ínsula Barataria de El Quijote?

Me gusta hacer rutas por el Alto Tajo cada vez que estoy en Molina de Aragón. Una de las preferidas es la de la carretera que conduce hasta Castilnuevo. La carretera que discurre paralela a las altas parameras ha sido recientemente reformada, habilitando un carril para peatones. El paseo se hace cómodo y fácil a pie. A la salida de Molina de Aragón en dirección a Castilnuevo se han rehabilitado dos antiguos molinos de agua, uno de ellos llamado Los Batanes, que se ha convertido en un pequeño hotel rural de referencia en la zona. Se cruza el caz -seguramente de origen medieval- y se emprende la ruta entre casas y antiguas construcciones que aguantan el paso del tiempo. El paisaje es duro, de margas terrosas y suelos arcillosos que se roturan para semblar cereales o girasoles. El aire, fresco como dicen aquí, se nota enseguida en la cara, la única parte que llevo desprotegido del frío.
  A buen ritmo, se llega a Castilnuevo en unos 30  minutos. Es una pequeña aldea, dominada por una pequeña colina sobre la que se asientan los restos del castillo, a cuyo pié discurre el río Gallo. De acuerdo con la información proporcionada por un cartel que se expone a los pies del castillo, el cerro estuvo ocupado ya en la prehistoria por un antiguo castro celtibérico: Luego fue villa romana y estuvo en uso hasta tiempos visigóticos, tal y como lo atestiguan los restos arquitectónicos y especialmente los restos cerámicos que hay esparcidos al pié del cerro.

El castillo ocupa la parte central de la fotografia, construido entorno a un patio rectangular. 

  Es probable que este asentamiento estuviera bajo el dominio de Abén Galbon, el moro que dió cobijo al Cid Campeador en los castillos de Molina. Castilnuevo fue conquistado por las tropas cristianas de Alfonso I el Batallador en 1127, bajo el mando de Eneco Xemenones, tenente de Calatayud, y por el obispo Sancho de Pamplona. Se reforzaron sus murallas inmediatamente después de la conquista cristiana, probablemente porque fue la plaza desde donde se planificó y dirigió la toma del castillo de Molina de Aragón, que tuvo lugar en 1128.

  Castilnuevo fue residencia temporal de Alfonso I El Batallador tal y como constatan diferentes documentos firmados en este lugar, a raíz de algunas disputas con Alfonso VII de Castilla. A mediados del siglo XII fue palacio del primer Señor de Molina, Don Manrique de Lara,y ocupado por los distintos señores del señorio hasta que fue donado por Doña Blanca al rey Sancho.
  Los restos del castillo son propiedad -de acuerdo con la información del cartel informativo- de la familia González-Atance, que actualmente llevan a cabo obras de restauración y consolidación de la fortificación.
Esta información se recoge en el cartel informativo de acuerdo con las investigaciones de Don Pedro Fabián Fabián.

 Evidentemente, el castillo ha sufrido numerosas remodelaciones, pero en general conserva buena parte de su trazado y construcciones originales. Los edificios principales se abrían entorno a un patio de armas de planta cuadrangular- Los edificios están conformados por lo que parece una torre principal o de homenaje, situada hacia el sur del complejo, mientras que en cada esquina se situaba una torre cuadrada. Todo el conjunto estaba rodeado de una muralla almenada, en la que de trecho en trecho, se le construyeron pequeñas torres de planta semicircular. Casas y edificios destinados a usos agrícolas han camuflado el contorno original de la fortificación, pero conserva todavía todo su encanto y valores patrimoniales.

Actual entrada al recinto fortificado de Castilnuevo. 

  Se dice por aquí que Miguel de Cervantes estuvo de paso por este lugar, y que en el se inspiró para escribir su famosa Insula Barataria, que Don Quijote habría de dar a su querido Sancho Panza en sus correrias por el mundo. 

En Castilnuevo hay actualmente dos alojamientos turisticos, o casas rurales. Me parece el sitio adecuado para pasar unos días lejos del ruido y del barullo de las grandes ciudades, donde reposar y disfrutar del paisaje, del entorno y de una buena chimenea. 

Para mas información: 

http://www.turismocastillalamancha.es/patrimonio/castillo-de-castilnuevo-96764/visita/

http://www.caminodelcid.org/localidades/castilnuevo-573022/

Les necròpolis de Sa Sarola i Sa Regana des Cans, a Alaior.

Les necròpolis de Sa Sarola i Sa Regana des Cans, a Alaior.

  Aquestes dues necròpolis són conegudes des de fa molt de temps. De fet, en Josep Mascaró Pasarius les inclou ja totes dues dins l'Inventari de 1968, i gràcies a açò totes dues varen ser declarades Bé d'Interès Cultural l'any 1985, en aprovar-se la llei 16/1985, de Patrimonio Historico Español.
  Però com dic, ja eren conegudes d'abans, ja que es coneixen alguns materials procedents d'aquest indret -bàsicament ceràmiques i algun instrument de ferro, tal com ganives i fauç per segar- que pertanyien a la Col·lecció del Duque de Menas Altas, que devía estar formada per objectes localitzats en aquestes necròpolis. La seva relativa proximitat a Torre d'en Gaumés i al poblat de Sa Torre Vella, fa pensar en que podría ser el cementeri d'aquests dos assentaments durant el Postalaiòtic (550-123 cal a.C.)

Necròpolis de Sa Sarola vista des de la mar. 

  L'accés és molt dificil, ja que es troben a un penayal, i només unes poques són accessibles a peu pla. La majoria estan a un tall molt empinat del penyasegat que dona a la mar, i només s'hi pot accedir per una ma experta que conegui be les senderes de pescadors, o be, directament per la mar. 

  Originalment devia ser una necròpolis realment admirable, per la seva posició sobre la mar. S'hi conten, en conjunt, unes 18 tombes -contant Sa Sarola i Sa Regana des Cans-. Totes elles són hipogeus excavats artificialment a la roca, i morfològicament són molt semblants a d'altres que trobam repartits per tota la geografia insular: Pati o atri excavat a la roca, en ocasions amb graons fent escala, que dona accés a un portal rectangular, i aquest s'obre a una cambra que pot variar en dimensions i en morfologia. Generalment, les cambres poden estar compartimentades per pilastres, que separen diferents àmbits. L'erosió i la mà de l'home han ferit -de mort em tem- molts dels hipogeus. De fet, la majoria dels que estan oberts directament sobre el penyal han perdut les seves façanes, deixant a la vista del mariner les seves cambres funeràries. S'observa també, la remoció dels seus sediments. De fet, en visitar jo aquesta necròpolis quan feia la meva tesina, allà cap l'any 1993 -la vaig fer sobre Calascoves, i en vaig visitar moltes necròpolis llavors-, ja vaig trobar un cedaç i un càvec d'algú que estava espoliant el jaciment. Vaig donar avís al CIM tot d'una. 

 És a dir, que la necròpolis, en el meu entendre, corre greu perill de pèrdua. I aquesta és irremediable, atesos els condicionants del marès, la seva situació sobre la costa, i la degradació de la pedra que sofreix. Seria del tot necessari documentar-la al màxim, amb una bona planimetria,dibuixant i fotografiant tota la seva arquitectura i fer un bon reportatge en 3D; i fins i tot, excavant les restes de les cambres funeràries per a recuperar allò que fos possible i enregistrar la informació que encara contenguin. 

Pati amb accés esgraonat i portal que dona pas a l'interior d'un dels hipogeus. 

Pati i façana en embut d'un altra hipogeu.

Part de la necròpolis vista des de dalt del penyal, on s'observen les cambres i l'efecte de l'erossió.