Descubriendo la Cova des Mussol.

Creo recordar que fue en mayo o junio del año 1997, siendo yo conseller de Cultura del Consell Insular, cuando recibí una llamada de Pedro Arnau. En cuanto me dijeron que era el quien llamaba, ya me puse en guardia. Sus noticias no solían ser menores. Tenia como precedente el hallazgo de la Cova des Càrritx, en 1995.
  Efectivamente, su llamada era para anunciarme el hallazgo de otra importantísima cueva prehistórica, la que bautizaron con el nombre de Es Mussol, porque en la bajada hacia la boca de la cueva se cruzaban con el nido de uno de estas rapaces.
Por aquellas fechas, en el CIM solo había una arqueóloga, Joana Gual, por lo que enseguida la llamé y organizamos una visita para valorar la situación e importancia de la cueva. Necesitamos la ayuda de los bomberos del parque movil de Menorca que -en su tiempo libre muchos de ellos- siempre nos han ayudado en estos menesteres. La ayuda de Guillem Triay siempre es valorada en mucho. El y Pedro fueron los que diseñaron el sistema para bajar hasta la cueva, mediante cuerdas y poleas.
La cueva se hallaba emplazada a unos 40 metros, en un acantilado sobre el mar, al que solo en días de mucha calma puede accederse, y a la que probablemente en la prehistoria, debía accederse de forma algo más sencilla... aunque no lo sabemos tampoco seguro.

Accediendo a la Cova des Mussol en 1997

 Por las noticias que nos avanzó Pedro, la cueva natural, estaba intacta, y conservaba importantes objetos y contextos arqueológicos "in situ" de gran importancia histórica. Era necesario bajar para valorar la situación de los restos y así poder emprender, con mayor conocimiento de causa, el operativo para su excavación y protección.
  Era la primera vez que Joana y yo nos deslizábamos con cuerdas haciendo rappel por un acantilado. La primera vez, así, a la brava. Realmente asustaba. Fue la primera vez que me sentí "colgado como una sobrasada", sobre el vacío. Menos mal que Pedro nos acompañó durante todo el trayecto de bajada, al lado, orientando donde poner pies y manos. Recuerdo perfectamente que, al llegar Joana al pié del acantilado, junto a la boca de la cueva, soltó un sonoro "P.... talaióootics!!!".
  Sin embargo, el esfuerzo mereció la pena. Pudimos contemplar, por primera vez, un conjunto arqueológico de suma importancia para la arqueología de Menorca.
  Se aprovechó la presencia del equipo de arqueólogos de la Universidad Autónoma, con Vicente Lull al frente, puesto que estaban ultimando sus investigaciones en la también recientemente descubierta Cova des Càrritx, para organizar su excavación ante la importancia de los restos descubiertos.
La operación no fue fàcil, puesto que a la dificultad de acceso, se añadía la necesidad de contar con especialistas en conservación de madera y otros restos orgánicos.
  El dificil acceso a la cueva había impedido que nadie, seguramente desde la prehistoria, hubiera vuelto a acceder al interior de la caverna. En una de las salas había un pequeño lago de agua dulce, en el interior del cual se depositaron algunos objetos, entre los que destacan dos discos de marfil de elefante, lo que demuestra que la isla estaba en la órbita de los contactos comerciales entre Africa y el continente.
  Sin embargo, lo más interesante fue el hallazgo de una recóndita cámara, localizada en una zona absolutamente oscura de la cueva, en el interior de la cual se llevaron a cabo ritos relacionados con las creencias de estas sociedades. Se pudieron localizar los restos de al menos, tres tallas hechas sobre madera, una de las cuales estaba en muy mal estado de conservación y  no podía identificarse que representaba. En cuanto a las otras dos, una representaba una cabeza humana, con la nariz prominente, y la boca abierta en actitud de hablar, y la otra representaba un ser mixto, con rasgos zooatropomorfos. Esta talla se observaba bien a simple vista. Sin embargo la otra, no. Estaba vuelta de espalda, y no podía observarse su rostro, al estar vuelto hacia la pared. No pudimos contemplar su cara hasta que Noel Siver, la restauradora, con sus cuidadosas manos le dió la vuelta, Entonces se levantó una exclamación enorme!. Lo que contemplábamos era algo inimaginable, La pequeña talla tenía ojos rasgados, mentón prominente como representando una barba, labios rectos, nariz achatada, y unos pequeños cuernecillos de cérvido que habían sido representados en fase de crecimiento, La imagen nos impactó por la novedad que suponía encontrar un objeto así. Todos empezamos a discutir sobre que representaba realmente. Su aspecto era realmente el de un "petit dimoni", y las conjeturas sobre su significado generaron intensos debates. Finalmente, los rasgos morfológivos de la talla llevaron a plantear a los investigadores que estaban ante la representación del dios astado "Cernunnos", un dios de origen celta. Esta es una hipótesis discutida por algunos investigadores, que la ponen en duda. Sin embargo, no hay muchas otras alternativas fundadas sobre bases sólidas.
  Mi querida amiga y catedrática de Prehistoria de la Complutense, Angeles Querol, al verla un día en el museo de Ciutadella exclamóm medio en broma: "Anda, pero si es un myotragus!!".
Este comentario me ha hecho pensar muchas veces sobre esa idea. Las cuevas y cavernas estaban llenas de esqueletos de estos antiguos habitantes de Menorca y Mallorca, por lo que la hipótesis de Angeles Querol no debe descartarse. Los habitantes de Menorca bien pudieran haberse inspirado en ese animal extinto.
  El hallazgo de Es Mussol está perfectamente documentado y explicado en las publicaciones correspondientes. Es un hallazgo excepcional, puesto que las tallas fueron datadas por C-14 entre el siglo XII y el XI cal a.C., y suponen uno de los pocos ejemplos en Europa de este tipo de objetos.
Es una verdadera lástima que no puedan contemplarse en el marco de las colecciones que se exponen en el Museo de Ciutadella. Los restos de Es Cárritx y de Es Mussol merecerían, por si solos, un espacio expositivo para su contemplación y difusión. Ojalá pronto se les reconozca su papel en la prehistoria de la isla.

Talla de madera representando a un personaje astado. 

Talla representando una cabeza humana. Foto: Simon Gornés.

Una breu historia de les excavacions a l'Hipogeu XXI de Calascoves.

D'aquí a unes poques setmanes sortirà publicada, com a monogràfic de la Revista MAT's de la UIB, la memòria de les excavacions arqueològiques que varem dur a terme, com a codirectors, na Joana Gual i jo. Fa d'açò més de 20 anys, el 1993. Per circumstàncies de la vida, la investigació es va allargar.... i paralitzar durant molt de temps. Ara, finalment, fa un any, la varem poder finalitzar i trobar un lloc on publicar aquesta investigació. 

  Arran de la detecció d'un espoli a que estava sotmes l'hipogeu, la Conselleria de Cultura del Govern Balear ens va donar permís per a la excavació d'urgència. Varem comptar amb l'ajuda de n'Antoni López i en Toni Puertas, i la col·laboració del Museu de Menorca, llavors dirigit per en Lluís Plantalamor. Record que va ser una excavació dura, perquè l'accés a la cova era molt complicat. Haviem de pujar dalt del penyal, baixar i tornar a pujar fins a la plataforma, des de la qual haviem posat una escala i una corda que duia fins a l'entrada de l'hipogeu. 

  Anar era feixuc, però tornar, carregats amb bosses d'ossos, ho era molt més!. Però varem poder dur a terme l'excavació i acabar els treballs. Malauradament, els sediments de l'hipogeu estaven absolutament remanats i no varem trobar cap resta "in situ". Malgrat açò, la investigació de les restes arqueològiques va ser molt interessant i fructífera, i esperam que ajudi a donar un poc més de llum sobre un període poc conegut respecte dels rites funeraris. 

Pujant cap a l'entrada de l'hipogeu.

L'hipogeu te una estructura arquitectónica molt interessant, essent l'únic de tota la necròpolis de Calascoves que te una columna exempta, a la qual se li va excavar un nínxol en el centre, a mode de capelleta. Desconeixem el sentit original d'aquest element, però de ben segur que hi devien col·locar algun objecte -o persona?- a dins. És un dels llocs rellevants de la tomba. Tota ella està excavada artificialment a la roca, però varen respectat una part del sostre on s'hi formava una colada d'estalacmites. Sabem que aquestes formacions naturals tenien un significat important per a les comunitats talaiòtiques, arran de les troballes de la Cova des Càrritx. 

  Aquesta tomba va estar en ús entre el segle IX i el segle IV a.C.tal i com ens assenyalen tant les datacions de C-14 com els objectes que hi varem trobar adins.  També, cal destacar que en el seu interior hi varem trobar restes de unes 180 persones, de tota edat i sexe. En Jose Luis Pérez va fer unes quantes setmanes a Menorca estudiant les restes al Museu.  Varem poder trobar també moltes restes de fusta, pertanyent a les antigues civeres i tauds de llenya que empraven per a enterrar els morts, tal i com es feia a la Cova des Pas, de Ferreries. L'estudi dels tipus de fuestes d'en Marc Noguera és molt interessant. 

  Una altra dada interessant es que, durant el procés de restauració dels materials localitzats -tots ells havien passat dessapercebuts d'una o altra forma als clandestins- varem identificar una anelleta de plata, així com una punta de llança molt característica per la seva forma d'arpó. 

Arracada de plata.

 Entre les restes faunístiques, cal destacar el nombrós conjunt d'ossos de cues de bòvids, que segurament formarien part de les ofrenes o be, també podría significar que formaven part de les pells de bòvids que feien servir per embolcallar als difunts. La Cova des Pas no ha ajudat a desenfilar la qüestió.

Columna central de l'Hipogeu XXI amb el nínxol en el centre. La fotografia és den Toni Seguí. 

En definitiva, tot i que la tomba estava absolutament remenada, varem poder contextualitzar un conjunt de materials arqueològics que ajuden a entreveure una part dels rites funeraris d'un moment de la prehistoria menorquina del qual no en tenim massa informació. Imaginar com devia ser la tomba en el seu estat original, ens fa pensar en la complexitat simbòlica i espiritual de les comunitats prehistòriques menorquines. Realment totes les tombes eren així de riques i complexes? És l'hipogeu XXI un cas excepcional dins la prehistoria de Menorca? El moment en el qual la tomba està en ple ús és un moment de transformacions i canvis a Menorca. Els talaiots estàn en la seva darrera fase constructiva, les navetes funeraries deixen d'emprar-se, i a l'illa arriben ja comerciants orientals -fenicis i més tard probablement grecs- que introdueixen materials de luxe -vi, estatuetes de bronze, instruments i armes de ferro, probablement també teixits i altres mercaderies exòtiques- , que tindran una forta influència sobre les societats prehistòriques menorquines. 

Denes de faiença

Detall de les denes de faiença

 Porta d'accés a l'hipogeu i vista de Calascoves. La foto és den Toni Seguí.

Tot just surti a la llum la memòria, vos ho farem saber. Serà en format digital, així que estarà disponible per a tothom. 

Entorn a les XIII Jornades Històriques de la Societat Històrico-Arqueològica Martí i Bella.

Avui han conclós les XIII Jornades de la Societat Històrico-Arqueològica Martí i Bella, que enguany s'han dedicat al món fenici i púnic a Menorca i a les Balears.
 La veritat és que han sigut bén interessants les jornades. S'han explicat ponències de molt de nivell, amb professors i investigadors de primera línia, i s'ha posat en evidencia, una vegada més, que ha Menorca hi ha un enorme potencial per a posar al descobert. Fan falta recursos i equips d'investigació que hi puguin treballar, La resta és a l'abast. Grates un poc -no ho dic ara només en el sentit d'excavar- i les dades surten a la llum. Dades tan interessants com les posades al descobert per l'equip de la Universitat d'Alacant, amb Fernando Prados i el projecte Modular, estan obrint unes portes que estan oferint ja, espectaculars visions de la nostra prehistoria més recent.
  Les evidencies de que a alguns poblats talaiòtics s'hi varen construir muralles i defenses seguint patrons helenístics -púnics?, grecs? romans?- tal i com ha demostrat l'equip de Modular, ens obre unes perspectives que poden fer reinterpretar una part de la prehistoria i historia antiga menorquina.
  El catedràtic de Historia Antiga Adolfo Dominguez Monedero va fer una exposició brillant i molt documentada sobre el paper dels foners baleàrics, fent un repàs de les batalles en les que varen participar. Especialment destacat va ser el paper que varen tenir a la batalla de Cannas, on una pedrada va deixar fora de combat a un dels dos consuls romans Lucio Paulo, precisament el més capacitat per a les arts de la guerra, deixant al comandament de les tropes al més inepte. Com diu el professor Dominguez, no sabem si el resultat de la pedrada al consul va ser determinant per a la batalla o no, però que hi va poder influir, si que podría ser. El fet que els que tiraven les pedres eren balears, els famosos foners, posa un punt d'interès en aquest fet.
  Les exposicións sobre els derelictes i fondejadors, i les rutes marítimes de navegació i comerç de fenicis i cartaginesos varen ser també molt interessants. El professor Mederos va destacar les importants investigacions duites a terme pel també professor Victor Guerrero, qua han posat les bases sobre aquestes investigacions a les nostres illes i a altres indres de la mediterrània occidental. La influencia que aquests pobles varen tenir sobre les poblacions indígenes de les Balears s'està posant de cada dia més al descobert.

El conjunt de comunicacions presentades també han sigut interessants des de el punt de vista que entraven en detall d'alguns aspectes de les investigacions. Estudis de fauna, de terracotes, de paraments, prospeccions, excavacions, ens han dibuixat un panorama de gran interés, que de ben segur obrirà noves portes a la investigació, i nous interrogants.
  He de dit que a Menorca tenim experts en aquest camp, que han demostrat un gran coneixement de la materia. En Joan De Nicolás ha sigut l'amfritrió que ha possibilitat que el projecte Modular arribi a l'illa, i ell mateix ha demostrat el seu saber i coneixement sobre la prehistoria i historia antiga de Menorca.
  I tot açò gracies a la feina de la Societat Historico-Arqueologica Martí i Bella. Una gran iniciativa que ha de continuar per a les proximes edicions.