Victor Guerrero-Ayuso, in memoriam

Sabía que el doctor Victor Guerrero-Ayuso estaba muy mal de salud. Desde hace unos años, sufría las consecuencias de una cruel enfermedad -como todas, ¿que enfermedad no es cruel?- que le ofuscaba su natural ímpetu y vigor. Uno nunca se acostumbra a una noticia de esta naturaleza. Víctor se ha ido. Pero nos ha dejado su recuerdo como persona, nos ha dejado su inteligente sentido del humor, y nos ha dejado una obra intelectual y académica inmensa. Nos ha dejado algunos de sus proyectos sin terminar. Y nos ha dejado la responsabilidad de recordarle como uno de los arqueólogos más activos y productivos de las Islas Baleares. Sus libros, sus artículos, tocan casi todos los aspectos de la prehistoria. Desde los orígenes y primera ocupación de las islas, hasta la romanización. Son referentes obligados sus estudios y publicaciones sobre el calcolítico, la edad del bronce, la primera edad del hierro, el impacto púnico en Mallorca, los santuarios postalayóticos, los ritos funerarios en la prehistoria, y sobre todo, especialmente interesante en sus últimos años, el análisis y estudio de los artilugios náuticos y la navegación en la prehistoria, siendo uno de los referentes nacionales e internacionales en esta materia. Nos deja un segundo libro sobre la materia casi terminado. Y todo ello gracias a su enorme capacidad de trabajo, a su facilidad a la hora de escribir, y a su capacidad de ordenar datos, conceptos e hipótesis.
Víctor ha embarcado en su último navío. Lo imagino en la proa, junto a la acroteria de cabeza de toro talayótico, oteando en lontananza, navegando con destino a poniente a explorar nuevos mundos con su infinita curiosidad y su energía ciclópea. Buen viaje, maestro. Bon viatge, amic meu. Et seguirem trobant a faltar.

Victor, accediendo a la Cova des Pas, en Ferreries, ayudado por Josep Riera.

https://ultimahora.es/noticias/local/2017/11/22/309107/fallece-doctor-victor-guerrero-ayuso-profesor-jubilado-prehistoria-uib.html

Anglicismes i patrimoni linguístic, una feina de recuperació i conscienciació.

He volgut recuperar avui, un fragment d'una intervenció que vaig fer al Parlament de les Illes Balears el 13 de març de 2003, en un debat sobre la recuperació dels anglicismes de Menorca. 

És aquest un dels patrimonis linguístics que més ens caracteritza, i del qual, desafortunadament, n'esteim perdent la costum d'emprar-lo. És cert que les paraules que ens queden són molt especifiques d'alguns ámbits. La família semàntica més coneguda està relacionada amb les begudes i amb els menjars, com puguin ser el gin, el groc, el sèngri, el bitter, el pepelman, el punch. També en els jocs, sobretot amb els mèrvils, -o canicas en castellà-, o el joc de ple. També hi ha un grup nombrós que donen nom, sobretot, a eines de fuster, de mestres d’aixa i de mobles. També hi ha un altre grup connectat amb la casa, com puguin ser boinder, moc o xoc. I finalment l’argot militar, converax, verius, mitjamens, rofils, etcètera. Les expressions fetes també són un petit tresor -"duu els dèvils, no val un peni, quatre jans i un boy, ull blec-, destacant-ne l'expressio pagesa per cridat al ramat vacú, amb el famós "ox, ox, ox", que vol dir bou. Sempre he pensat que calia dur a terme accions concretes per a donar-lo a conéixer i difondre'l, sobre tot entre les generacions més joves. 

The Golden Farm, o Sant Antoni, a s'altra banda des Port. 

Aqui vos copio el text tal qual surt al diari de sessions: 

“Es bricbarca anglés recalava mansós enmig del port de Maó. Un bot culer salpava de Bloody Island, s’hospital militar, i s’atracava cap a baixamar amb quatre jans i un boi. Anaven a fer un trinqui a sa bodega de’n Peter, on es servia bon gin i rum, i on era famós es groc que s’hi feia. Sa bodega sempre anava ben servida de mens, ja que ben devora hi havia els bèrecs de s’armada anglesa. Un poc més enfora hi havia també es magatzem d’en Jony, on hi havia plenti de tot. A ses miledis angleses els hi agadava molt anar-hi a comprar pinxes, cocs i altres coses. Adafora hi feia feina un mestre d’aixa. Emprava amb maestria es jac, per llimar una fusta, i tenia a mà altres eines com ruls, escrepels i tornescrús. En Franc, que així es deia es mestre d’aixa, tenia fama de cordar bons estrops, malgrat que molts del poble consideraven que duia els dèvils dintra, probablement perquè abusava des sèngri. Defora del magatzem hi havia un grupet d’al·lots que jugàven a mèrvils, “Pol·lis”, cridava un d’ells, mentre es preparava des de s’entonx, a llençar es níquel cap es camp de joc. Una filleta deia al germà que s’estimava més jugar a quic, que s’avorria. Dos mens fumant en galip, feien xànquens en saludar-se, sense perdre atenció a un xumeca que, bòtil en ma, roagava una poma d’en Kane. Una senyora s’ho mirava tot des des boinder, que deixava veure un saidbord de moguin, que segur valia molts de penis. La senyora es servia un suc fosc que ruixava des tiquitil, que acompanyava amb un bon tros de pudin. Es xumeca ja demanava faitim, i un men l’advertia que si no feia sedon li posaria un ull blec. Verigut, va dir el xumeca, mentre prenia siti.” 

Bloody Island, l'a Illa del Rei abans de la restauració feta pels voluntaris. 

Un santuari punico-talaiòtic al poblat de Biniparratx Petit de Sant Lluís?

Un santuari punico-talaiòtic al poblat talaiòtic de Biniparratx Petit de Sant Lluís? 

Des de finals del segle XIX es coneixen algunes troballes notables del jaciment talaiòtic de Biniparratx Petit i de Biniparratxet en el terme municipal de Sant Lluís: dues figuretes de bronze i unes terracotes de ceràmica que sovint han fet pensar en l’existència d’un lloc de culte no localitzat del que podien haver sortit. El que es pretén en aquesta comunicació és comentar explícitament aquelles velles troballes en el seu marc contextual tant com això sigui possible.

La zona arqueològica on es produïren aquestes troballes es coneix amb diferents noms perquè abraça fi nques i propietats diferents. En l’Inventari de Monuments Prehistórics i Protohistòrics (IMPP) que va publicar J. Mascaró Pasarius en 1967, consten amb el núm. 2088 Biniparratx Petit i el núm. 2089 Biniparratxet. Anys més tard amb la publicació de la carta arqueològica de 1982, el núm. d’inventari 2088 té el nom de Biniparratxet Petit nom que sembla erroni ja que no es correspon ni amb l’IMPP ni amb la cartografi a. En aquesta publicació, el primer registre es defi neix com un talaiot i restes d’un poblat al sud del qual “sembla que hi havia un recinte de taula”; el segon registre es defi neix com a restes en mal estat on s’hi va trobar un Odysseus. Cal assenyalar que gràcies a estar inclosos en l’IMPP, aquesta zona arqueològica i totes les demés en ell

incloses, passaren a tenir la màxima protecció jurídica l’any 1985 amb l’aprovació de la llei del patrimoni històric espanyol en considerar-les Bé d’Interès Cultural.

Tors d'una figura femenina de terracota trobada a Biniparratx Petit  l'any 2000, per l'equip d'excavació de la UIB. 

2. Historia de les investigacions.

Les primeres notícies sobre l’existència del poblat es refereixen a la troballa de les figuretes de bronze, que més endavant s’analitzen, que foren trobades amb altres objectes decantant estructures talaiòtiques per a preparar sementers i per la construcció del camí conegut com Volta des Milord, tal com explicà Vives lacònicament (Vives 1909, 74-75, fi g. 125) i que s’incorporaren a la col·lecció arqueològica de Joan Pons i Soler, creada a Maó en la segona meitat del segle XIX, parcialment conservada el dia d’avui a la mateixa ciutat pels seus hereus que la mantenen inaccessible tant per al públic com pels investigadors. Les fi guretes van ser estudiades per investigadors de principis de segle XX (Albertini 1905, 346; Hernández Sanz 1908b, 125; García y Bellido 1948, 107-108) i en el catàleg de fi gures de bronze de la prehistòria insular de M. Orfi la 1983, 130 i 133).

En 1964 la construcció de l’aeroport danyà notablement les restes del poblat de Biniparratx Petit, Biniparratxet i també del de Son Seguí desaparegut sota les pistes i del de Torelló situat en la capçalera nord. Part dels danys es perceben en les fotografi es que va publicar Mascaró Pasarius en 1982. Pocs anys després, segurament degut a l’afectació que provocaren les obres, en 1967, Maria Lluïsa Serra, directora aleshores del Museu i Arxiu de Menorca, va dur a terme alguns treballs que tot i no publicar-se deixaren algunes fotografi es on s’aprecien restes al voltant del talaiot principal avui desaparegudes.

Sabem també, que va realitzar l’excavació arqueològica d’una part d’una de les cases posttaliòtiques o cercles que, com veurem més endavant, l’equip de la Universitat de Barcelona va fi nalitzar i va batiar amb el nom de Cercle María Lluissa Serra.

En 1994 una sèrie d’obres en el nou tancament perimetral de l’Aeroport de Menorca i l’ampliació de la zona de seguretat de la pista afectaven directament un dels cercles i AENA plantejà l’excavació arqueològica i trasllat que dirigí Joan de Nicolás. El treball realitzat va contribuir al coneixement d’aquest tipus d’edifi cis i a la conservació d’una casa amb la seva sala hipòstila annexa que a ara es pot contemplar en els jardins del recinte aeroportuari.

Les darreres investigacions en el poblat es realitzaren en quatre campanyes entre els anys 2000 i 2003 gràcies a un conveni de col·laboració signat per AENA, Consell Insular de Menorca, Institut Menorquí d’Estudis, Universitat de les Illes Balears, Universitat de Barcelona i Ajuntament de Sant Lluís (Gornes 2002). En retirar-se el patrocini d’AENA que subvencionava gran part del projecte, la investigació es va aturar en 2003. La investigació va consistir en l’excavació arqueològica de quatre sectors: 1) talaiot i casa adossada (V.M. Guerrero UIB), base talaiot (J. de Nicolás), cercle Mª Lluïsa

Serra (J. Hernández Gasch UB).

Jordi Hernandez, Simon Gornés, i representants de les institucions que donaren suport al projecte Nemesio Suarez (AENA), Josep Portella (CIM) i Miquel Pons Victory (Ajuntament de Sant Lluís) durant la presentació del projecte l'any 2000. 

Podreu trobar l'article sencer en aquest enllaç: https://www.academia.edu/31593280/Indicis_dun_santuari_punico-talai%C3%B2tic_en_el_poblat_de_Biniparratx_Petit_Sant_Llu%C3%ADs_

https://gabinetedeestudiospatrimoniales.com/