El talaiot de Biniparratx Petit (Sant Lluís)

El talaiot de Biniparratx Petit (Sant Lluís).  

 Les darreres investigacions dutes a terme en el poblat de Biniparratx Petit es realitzaren en quatre campanyes entre els anys 2000 i 2003 gràcies a un conveni de col·laboració signat per AENA, Consell Insular de Menorca, Institut Menorquí d’Estudis, Universitat de les Illes Balears, Universitat de Barcelona i Ajuntament de Sant Lluís (Gornes et alii, 2002). La investigació es va centrar en l’excavació arqueològica de quatre sectors: 1) talaiot i casa adossada (V.M. Guerrero i Simon Gornes, UIB), base talaiot (J. de Nicolás), cercle M. Ll. Serra (J. Hernández Gasch UB).

Parament de la banda Est del talaiot de Biniparratx Petit

 Fruit del conveni de col·laboració amb AENA, es varen desenvolupar fins a tres campanyes d’excavació arqueològica, que se centraren en diferents àmbits que, alhora, abastaven diferents moments cronològics. En primer lloc, es varen fer uns sondejos al peu del talaiot per la seva banda Nord-Oest, que anomenaren Sector NW. En aquest indret, tot i que va resultar molt afectat per les obres de l’aeroport i que no aparegueren estructures arquitectòniques, es va documentar un sol d’ocupació que podem situar en el Naviforme I, entre el 1600 i el 1400 cal ANE. Ho sabem arran dels materials ceràmics documentats, ja que les seves característiques morfològiques i de composició de pastes ens el situen en aquest moment. Aquests unitats estratigràfiques documentaren, per tant, la primera ocupació del lloc.

 A la banda Sud-Est, es varen excavar les restes d’algunes estructures adossades al talaiot que, a causa del seu mal estat de conservació, no poguérem determinar la seva forma bàsica. Tot apunta, però, a que podrien ser les restes d’una casa adossada al talaiot, o al manco, d’una estructura similar a la localitzada als peus del gran talaiot de Curnia, de la que pràcticament no em vàrem poder documentar ni els fonaments. En qualsevol cas, les restes materials apunten a un ús domèstic, en localitzar-se amolons, percussors, i ceràmiques que hem de situar entorn del segle IX o VIII ane. També es pogueren extreure algunes mostres que varen permetre datar amb C-14 la base del talaiot, tant per la seva banda Sudest com per la banda Noroest. Ambdues sèries de mostres apuntaven a que el talaiot es va construir a partir del 800 cal ANE (Gornes et alii, 2001).

Cambra superior del talaiot de Biniparratx Petit. 

 Un altra punt d’intervenció es va centrar en el cim del talaiot. Tot i que malauradament la part superior del monument havia estat arrasada, es pogué documentar la base d’un habitacle, que aparentment tenia forma absidal, la cambra del qual estava sostinguda per 4 pilars de fusta. Aquesta estructura es va cremar en un moment indeterminat, però en qualsevol cas abans de l’entrada massiva de productes importats d’Eivissa, per la qual cosa podem establir que l’incendi es va produir abans del 600 cal ANE. L’estructura del talaiot esta conformada a base de paraments de pedra de planta circular superposats un amb s’altra, tal i com es pot veure al talaiot central de Torre d’en Gaumés, o més recentment, i d’una forma espectacular i molt clara, al talaiot Oest de Curnía.

Vista del corredor des del cim del talaiot

 Els treballs permeteren documentar també una mena de corredor que enllaçada la part inferior del talaiot amb el cim, però malauradament el mal estat de l’estructura no va poder oferir més dades per a la seva interpretació funcional.

 Les dades que vàrem poder obtenir dels contexts de l’estructura que ocupava el cim del talaiot ens assenyalen, en qualsevol cas, cap a un usos que fugen del que serien estrictament domèstics, i que apunten cap a un espai més relacionat amb aspectes ideològics o de pràctiques socials. En treballs anteriors ja exposàvem la hipòtesi de que estàvem davant un lloc de funció clarament simbòlica (Guerrero, et alii, 2006; Gornes et alii, 2007: 13). Es reforça aquesta hipòtesi arran de les troballes de Curnia (Anglada et alii, 2014), on al gran talaiot Oest se li adossà una edificació de planta absidal, a l’interior de la qual s’hi desenvolupaven activitats relacionades amb l’emmagatzematge i processament d’aliments, especialment cereals. Des d’aquest edifici, i per una cambra interna, es podia accedir al cim del talaiot arribant a la plataforma i des d’aquí, a la gran escala monumental.

  Probablement les restes del corredor del talaiot de Biniparratx Petit són el testimoni de l’existència d’una estructura similar, que va ser arrasada durant els treballs de tancament del perímetre de l’aeroport. Salvant totes les distancies amb el talaiot de Curnia i els seus dos espectaculars corredors laterals, el corredor de Biniparratx Petit amplia el catàleg de sistemes d’accés als cims dels talaiots, i vincula l’activitat que s’hi feia a dalt amb aquelles altres que es pogueren dur a terme a l’edifici annex.

El corredor d'accés al cim del talaiot, vist des de la part baixa del monument.

 Com a curiositat, cal destacar que en el marc de les investigacions dutes a terme a l’entorn del talaiot, la troballa aïllada i descontextualitzada d’un fragment de figureta de terra cuita, que confirma que en el lloc hi havia un possible santuari (Albertini, 1905; Vives Escudero 1909)

(Idees extretes i resumides de varis articles publicats i d’altres que están en prensa).

BIBLIOGRAFIA

E. Albertini, 1905. Statuettes de bronze trouvés à Minorque.  Mélanges d’Archéologie de l’École Française de Rome, XXV, 1905.

ANGLADA FONTESTAD, M; FERRER ROTGER, A.; PLANTALAMOR MASSANET, L. ; RAMIS, D ; VAN STRYDONCK, M ; DE MULDER, G. (2014). Chronological framework for the Early Talayotic Period in Menorca : The settlement of Cornia Nou. Rev. Radiocarbon, vol. 56, nº 2, pp. 411-424. University of Arizona.

De Nicolás Mascaró, Joan C. , 1998: Menorca: Desde los orígenes hasta 1287. En Gomila, J.J. (1998). Menorca. Guia de arquitectura. Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears. Delegació de Menorca. Maó, 1998: 14-25.

De Nicolás Mascaró, Joan C., 2003:. Els primers segles de l’ocupació romana de l’illa de Menorca: continuïtats i ruptures en l’àmbit rural. Mayurqa, 29. Palma de Mallorca: 111-128

De Nicolás, J.C., 2012, e.p.:. Arqueologia romana del territori de Sant Lluís (Menorca). Antoni Seguí (Coord.): Història de Sant Lluís. Edicions S’Auba. Sant Lluís.

De Nicolás Mascaró, J.; Gornés Hachero, J. Simon, Gual Cerdó, J.  (en prensa). Indicis d’un santuari púnico-talaiòtic en el poblat de Biniparratx Petit (Sant Lluís, Menorca). Jornades Historiques Martí i Bella, 2015, Ciutadella.

Gornés Hachero, S.; Guerrero Ayuso, V; Hernández Gasch, J; De Nicolás Mascaró, J;  i Van Strydonck, M. (2001). La campaña de excavación de 2001 en Biniparratx Petit (Menorca): Avance de los primeros análisis radiocarbónicos. Mayurka 27. Palma de Mallorca. Pgs: 227-235.

Gornés, J.S; Gual, J.M; López, A; Nicolás, J. de; Roca, A. (2004) “ L’assentament humà des de la prehistòrica fins al baix imperi” dins Història natural del Migjorn de Menorca. El medi físic i l’influx hurmà. Ed. Societat d’Història natural de les Balears. IME. Fundació Sa Nostra. Pp. 327-350.

Guerrero, V.M; Calvo,M; Gornés, S. (2006) “Mallorca i Menorca en la Edad del Hierro. La cultura talayótica y postalayótica” dins Historia de las islas Baleares. 2. Ed. El Mundo.

Guerrero-Ayuso, V; Sanmartí, J.; Hernández Gasch, J.; Gornés Hachero, J.S. ; Gual Cerdó, J.Mª; López Pons, A.; Nicolás, J, de.. (2002). “Biniparratx Petit (Sant Lluís): A research and re-evaluation project in the southeast of the island of Minorca”. V International Conference of Prehistory. BAR International Series 1095. Deià. Septiembre 2001. Pgs. 502-516

Guerrero,V.M; Gornés, S; Hernández, J; Nicolás, J. de; Morales, J.V; Morales, A; Pino, B. (2007) “Avanç de les investigacions arqueològiques realitzades a l’assentament de Biniparratx Petit (Sant Lluís)” dins L’arqueologia a Menorca: eina per al coneixement del passat. Llibres del patrimoni Històric i Cultural 3. Consell Insular de Menorca. Pp. 9 - 51

Hernández, J. (2007) “L’excavació del sector B: objectius i metodologia” dins   Guerrero et alii. 2007. Pp. 18-28

Vives Escudero, A. 1909: Inventario de los monumentos artísticos de España. Provincia de Baleares. Atlas I, Atlas II, Texto. Ministerio de Cultura. CSIC.

http://aleph.csic.es/F?func=find c&ccl_term=SYS%3D001359459&local_base=MAD01. (Consulta, 21-08-2015).

El talaiot de Biniparratx Petit (Sant Lluís)

El talaiot de Biniparratx Petit (Sant Lluís).  

 Les darreres investigacions dutes a terme en el poblat de Biniparratx Petit es realitzaren en quatre campanyes entre els anys 2000 i 2003 gràcies a un conveni de col·laboració signat per AENA, Consell Insular de Menorca, Institut Menorquí d’Estudis, Universitat de les Illes Balears, Universitat de Barcelona i Ajuntament de Sant Lluís (Gornes et alii, 2002). La investigació es va centrar en l’excavació arqueològica de quatre sectors: 1) talaiot i casa adossada (V.M. Guerrero i Simon Gornes, UIB), base talaiot (J. de Nicolás), cercle M. Ll. Serra (J. Hernández Gasch UB).

Parament de la banda Est del talaiot de Biniparratx Petit

 Fruit del conveni de col·laboració amb AENA, es varen desenvolupar fins a tres campanyes d’excavació arqueològica, que se centraren en diferents àmbits que, alhora, abastaven diferents moments cronològics. En primer lloc, es varen fer uns sondejos al peu del talaiot per la seva banda Nord-Oest, que anomenaren Sector NW. En aquest indret, tot i que va resultar molt afectat per les obres de l’aeroport i que no aparegueren estructures arquitectòniques, es va documentar un sol d’ocupació que podem situar en el Naviforme I, entre el 1600 i el 1400 cal ANE. Ho sabem arran dels materials ceràmics documentats, ja que les seves característiques morfològiques i de composició de pastes ens el situen en aquest moment. Aquests unitats estratigràfiques documentaren, per tant, la primera ocupació del lloc.

 A la banda Sud-Est, es varen excavar les restes d’algunes estructures adossades al talaiot que, a causa del seu mal estat de conservació, no poguérem determinar la seva forma bàsica. Tot apunta, però, a que podrien ser les restes d’una casa adossada al talaiot, o al manco, d’una estructura similar a la localitzada als peus del gran talaiot de Curnia, de la que pràcticament no em vàrem poder documentar ni els fonaments. En qualsevol cas, les restes materials apunten a un ús domèstic, en localitzar-se amolons, percussors, i ceràmiques que hem de situar entorn del segle IX o VIII ane. També es pogueren extreure algunes mostres que varen permetre datar amb C-14 la base del talaiot, tant per la seva banda Sudest com per la banda Noroest. Ambdues sèries de mostres apuntaven a que el talaiot es va construir a partir del 800 cal ANE (Gornes et alii, 2001).

Cambra superior del talaiot de Biniparratx Petit. 

 Un altra punt d’intervenció es va centrar en el cim del talaiot. Tot i que malauradament la part superior del monument havia estat arrasada, es pogué documentar la base d’un habitacle, que aparentment tenia forma absidal, la cambra del qual estava sostinguda per 4 pilars de fusta. Aquesta estructura es va cremar en un moment indeterminat, però en qualsevol cas abans de l’entrada massiva de productes importats d’Eivissa, per la qual cosa podem establir que l’incendi es va produir abans del 600 cal ANE. L’estructura del talaiot esta conformada a base de paraments de pedra de planta circular superposats un amb s’altra, tal i com es pot veure al talaiot central de Torre d’en Gaumés, o més recentment, i d’una forma espectacular i molt clara, al talaiot Oest de Curnía.

Vista del corredor des del cim del talaiot

 Els treballs permeteren documentar també una mena de corredor que enllaçada la part inferior del talaiot amb el cim, però malauradament el mal estat de l’estructura no va poder oferir més dades per a la seva interpretació funcional.

 Les dades que vàrem poder obtenir dels contexts de l’estructura que ocupava el cim del talaiot ens assenyalen, en qualsevol cas, cap a un usos que fugen del que serien estrictament domèstics, i que apunten cap a un espai més relacionat amb aspectes ideològics o de pràctiques socials. En treballs anteriors ja exposàvem la hipòtesi de que estàvem davant un lloc de funció clarament simbòlica (Guerrero, et alii, 2006; Gornes et alii, 2007: 13). Es reforça aquesta hipòtesi arran de les troballes de Curnia (Anglada et alii, 2014), on al gran talaiot Oest se li adossà una edificació de planta absidal, a l’interior de la qual s’hi desenvolupaven activitats relacionades amb l’emmagatzematge i processament d’aliments, especialment cereals. Des d’aquest edifici, i per una cambra interna, es podia accedir al cim del talaiot arribant a la plataforma i des d’aquí, a la gran escala monumental.

  Probablement les restes del corredor del talaiot de Biniparratx Petit són el testimoni de l’existència d’una estructura similar, que va ser arrasada durant els treballs de tancament del perímetre de l’aeroport. Salvant totes les distancies amb el talaiot de Curnia i els seus dos espectaculars corredors laterals, el corredor de Biniparratx Petit amplia el catàleg de sistemes d’accés als cims dels talaiots, i vincula l’activitat que s’hi feia a dalt amb aquelles altres que es pogueren dur a terme a l’edifici annex.

El corredor d'accés al cim del talaiot, vist des de la part baixa del monument.

 Com a curiositat, cal destacar que en el marc de les investigacions dutes a terme a l’entorn del talaiot, la troballa aïllada i descontextualitzada d’un fragment de figureta de terra cuita, que confirma que en el lloc hi havia un possible santuari (Albertini, 1905; Vives Escudero 1909)

(Idees extretes i resumides de varis articles publicats i d’altres que están en prensa).

BIBLIOGRAFIA

E. Albertini, 1905. Statuettes de bronze trouvés à Minorque.  Mélanges d’Archéologie de l’École Française de Rome, XXV, 1905.

ANGLADA FONTESTAD, M; FERRER ROTGER, A.; PLANTALAMOR MASSANET, L. ; RAMIS, D ; VAN STRYDONCK, M ; DE MULDER, G. (2014). Chronological framework for the Early Talayotic Period in Menorca : The settlement of Cornia Nou. Rev. Radiocarbon, vol. 56, nº 2, pp. 411-424. University of Arizona.

De Nicolás Mascaró, Joan C. , 1998: Menorca: Desde los orígenes hasta 1287. En Gomila, J.J. (1998). Menorca. Guia de arquitectura. Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears. Delegació de Menorca. Maó, 1998: 14-25.

De Nicolás Mascaró, Joan C., 2003:. Els primers segles de l’ocupació romana de l’illa de Menorca: continuïtats i ruptures en l’àmbit rural. Mayurqa, 29. Palma de Mallorca: 111-128

De Nicolás, J.C., 2012, e.p.:. Arqueologia romana del territori de Sant Lluís (Menorca). Antoni Seguí (Coord.): Història de Sant Lluís. Edicions S’Auba. Sant Lluís.

De Nicolás Mascaró, J.; Gornés Hachero, J. Simon, Gual Cerdó, J.  (en prensa). Indicis d’un santuari púnico-talaiòtic en el poblat de Biniparratx Petit (Sant Lluís, Menorca). Jornades Historiques Martí i Bella, 2015, Ciutadella.

Gornés Hachero, S.; Guerrero Ayuso, V; Hernández Gasch, J; De Nicolás Mascaró, J;  i Van Strydonck, M. (2001). La campaña de excavación de 2001 en Biniparratx Petit (Menorca): Avance de los primeros análisis radiocarbónicos. Mayurka 27. Palma de Mallorca. Pgs: 227-235.

Gornés, J.S; Gual, J.M; López, A; Nicolás, J. de; Roca, A. (2004) “ L’assentament humà des de la prehistòrica fins al baix imperi” dins Història natural del Migjorn de Menorca. El medi físic i l’influx hurmà. Ed. Societat d’Història natural de les Balears. IME. Fundació Sa Nostra. Pp. 327-350.

Guerrero, V.M; Calvo,M; Gornés, S. (2006) “Mallorca i Menorca en la Edad del Hierro. La cultura talayótica y postalayótica” dins Historia de las islas Baleares. 2. Ed. El Mundo.

Guerrero-Ayuso, V; Sanmartí, J.; Hernández Gasch, J.; Gornés Hachero, J.S. ; Gual Cerdó, J.Mª; López Pons, A.; Nicolás, J, de.. (2002). “Biniparratx Petit (Sant Lluís): A research and re-evaluation project in the southeast of the island of Minorca”. V International Conference of Prehistory. BAR International Series 1095. Deià. Septiembre 2001. Pgs. 502-516

Guerrero,V.M; Gornés, S; Hernández, J; Nicolás, J. de; Morales, J.V; Morales, A; Pino, B. (2007) “Avanç de les investigacions arqueològiques realitzades a l’assentament de Biniparratx Petit (Sant Lluís)” dins L’arqueologia a Menorca: eina per al coneixement del passat. Llibres del patrimoni Històric i Cultural 3. Consell Insular de Menorca. Pp. 9 - 51

Hernández, J. (2007) “L’excavació del sector B: objectius i metodologia” dins   Guerrero et alii. 2007. Pp. 18-28

Vives Escudero, A. 1909: Inventario de los monumentos artísticos de España. Provincia de Baleares. Atlas I, Atlas II, Texto. Ministerio de Cultura. CSIC.

http://aleph.csic.es/F?func=find c&ccl_term=SYS%3D001359459&local_base=MAD01. (Consulta, 21-08-2015).